TORA BLAVA: 1er premi Mostra literària del Maresme 2018, 1er premi mostra literària Arenys de Munt 2018

―Candela!

En sentir el meu nom em giro sobresaltada.

―Té ―em diu la meva sogra amb una mirada inquisidora.

―Gràcies!

―Marxes?

―Sí.

D’una revolada li agafo la carta de les mans, li somric i surto de casa esperitada. Tinc pressa, m’estàs esperant. Gelosament, obro la carta amb cautela i un cert neguit, em temo el seu contingut. En mirar a dins del sobre veig que només hi ha uns quants pètals de flors liles, assecades. Aquesta vegada no hi ha cap targeta, ni cap remitent, res. Això sí, són aquelles flors liles, les de sempre. Em guardo la carta rebregada dins la bossa, i segueixo pujant el Passeig de Gràcia a bon pas. «Potser hauria d’agafar el metro per anar més de pressa!» penso, però em ve de gust seguir caminant. Em miro el rellotge i veig que encara tinc temps. Em sento excitada, amb ànsia per tornar-me a trobar amb tu. Se m’escapa un somriure contagiós. Sento el batec del pit accelerat. Fa dies que no et veig, des que vàrem tornar de vacances que no ens hem vist. Fa dies que no em puc escapar. La meva sogra m’està molt al damunt, espiant-me, escorcollant-me la roba. Desconfia. Tinc ganes de fugir, lluny. Amb tu.

 Fa un dia calorós de finals d’estiu, el cel i l’aire xafogós prediuen pluja. La gent camina amb presses. Avui m’he abillat amb un vestit molt fi, sedós i amb molts colors, he agafat una jaqueta de cotó botonada i un mocador de seda blau turquesa pel coll. Sento el teixit fresc i vaporós com em frega la pell. Camino decidida. L’aire m’entra dins del vestit airejant-me tot el cos. Giro per la cantonada que dóna al Passeig de Sant Joan. Respiro profundament i se’m torna a accelerar el cor. En aquests moments d’impaciència sento un batec, ja no només a dins del meu pit. La sang em bull. En arribar al portal tota sufocada, amb els dits tremolosos pico el timbre. Espero impacient, uns segons més tard la porta de ferro s’obre sorollosament. Pujo les escales, només s’escolta el repic dels meus talons i el bategar del meu cor, que em surt per la gola. Les escales dels pisos de l’Eixample semblen no acabar-se mai: l’entresol, el principal, el primer, el segon. Quan estic arribant al tercer, escolto un grinyol, la porta s’obre. M’estàs esperant. A l’últim esglaó alço el cap i ets allà, al llindar, amb un braç alçat agafat al marc de la porta. Em mires somrient, insolent, descarat. Aquests teus ulls blau cel sempre em neguitegen. Et torno el somriure, un somriure tímid i juganer. M’apropo sense dubtar-ho i tu m’estires cap a dins. Ens fonem entre petons, ens abracem i ens seguim besant, assedegats. Ens cargolem l’un contra l’altre fins a l’habitació, on caiem al llit. Tu em dius paraules boniques a cau d’orella. Jo em deixo fer, em deixo besar, em deixo estimar. Fa dies que no em besen, fa dies que ningú no em mira, fa dies que ningú no m’escolta. En acabar, reposem al llit embriagats pel perfum de la pell amada. Ens estem aquí, immortalitzant el moment. Quiets entre llençols calents i regalims d’amor fugaços esgarrapats en el temps. Ens quedem contemplant el blanc del sostre, sentint l’aire calorós que entra des de la finestra oberta com una bafarada, fent onejar les cortines blanques. L’olor estival i el rugir frenètic de la ciutat envaeix l’habitació traient-nos de la lletania. Els dos assaborim l’últim fil dolç que ens queda.

Em quedo embadalida mirant el retrat en blanc i negre que llueix damunt la tauleta de nit, on tu, mudat de casori abraces la teva esposa. Els dos, elegants i somrients, poseu riallers pel retratista. M’encongeixo i em tapo amb el llençol blanc aferrant-me al teu cos. Silenci. Buit.

―He de marxar, Joanot. Les nenes m’esperen per dinar. Vaig tard ―et dic aixecant-me irada del llit. I la teva dona... està a punt d’arribar.

―No encara, Candela, espera. Tinc son, dormim una estona plegats, com si fóssim dos esposos. Ella no ve a dinar avui, ha quedat amb la Cinta.

―Amb la Cinta?

―Sí. Fa temps que no us veieu no, tu i la Cinta?

―Fa una eternitat que no la veig, abans quan estiuejava a l’Estartit encara coincidíem, però ja fa molt que ella no hi baixa.

―Doncs avui justament han quedat ella i la Margot per dinar ―em dius mentre m’estires pel braç fent-me caure de nou al llit, m’abraces i em petoneges. Silenciosament, amorosament. Acluques els ulls i em dius:

            ―Dormim una estona.

Com si fos l’últim petó, et beso profundament, amb desconsol. M’aferro a la teva pell. Em regalo a tu. Silenci. Et tinc agafat, al costat, fonent-me en el teu cos. Sento el teu pes, la teva suor, la teva olor. M’embriagues.

De sobte, et veig els ulls en blanc. Quiet. Rígid. Et toco la pell de la cara. No em mires, no em somrius, no em parles. Et crido.

―Joanot, Joanot!

El teu cos no es belluga. Intento moure’t. Et miro, tinc por. M’assec. No reacciones. Blanc, la teva pell és com la cera. Fred, el meu cos tremola. Em quedo paralitzada sense saber què fer. Et miro. Et crido embogida. Et sacsejo.

―Joanot! Joanot! No m’ho facis això!

Et clavo un cop al pit, no reacciones. Dos cops, tres. Un massatge forçat. Res. Més cops.

― Joanot!

 Sé que no hi ha res a fer, has deixat escapar la vida i m’has deixat aquí, sola. Morta de por. Asseguda al teu costat. Nua. Sola. Sento l’últim alè com et fuig. De dins les entranyes em surt un gemec sord, un gruny. Ets mort. Jec amb el teu cos encara tebi i els ulls esbatanats en blanc. Amb un gest instintiu te’ls tanco i acluco els meus ulls mentre em regalimen les llàgrimes galtes avall, salant- me la boca i deixant-me una amargor com el fel. T’abraço, de mica en mica l’escalfor de la teva pell minva. En silenci, contenint els crits que no puc fer, et deixo anar. M’aixeco del llit. Em vesteixo, lentament. Agonitzant, surto d’esma de l’habitació. M’aturo i em giro per mirar-te un últim instant. Em miro al mirall de l’habitació mentre m’eixugo les llàgrimes amb el revers de les mans tremoloses. Se’m remou l’estómac deixant un buit dins meu, m’apropo de nou a tu. No puc marxar. Sento la fredor del teu cos inert. Flairo l’últim alè del teu perfum. Et faig un últim petó. Els teus llavis ja s’estremeixen en besar-me. Ets mort. Amb les mans tremoloses agafo el telèfon per marcar el número de la policia. Respiro. Espero.

―Hola bon dia, està trucant a la policia de Barcelona, en què el puc ajudar?

Dubto, un nus a la gola no em deixa articular cap paraula.

―Bon dia, està trucant a la policia de Barcelona, en què el puc ajudar?  ―algú m’insisteix al darrere del telèfon.

―Perdoni... És... És que...

Silenci. Les paraules se’m queden atrapades a la gola.

―Perdoni senyora, tranquil·la, expliqui’m. Què li ha passat?

―És que... És mort, és mort!

―Perdoni senyora, qui és mort? On és vostè? Doni’m l’adreça i vindrà una ambulància. Senyora?

No puc. Deixo el telèfon penjant i no dic res. Faig una última ullada a l’habitació, la vostra foto em mira. La Margot em somriu des de dins d’aquell marc platejat que llueix damunt la tauleta de nit. Éreu feliços. De lluny sento la veu distorsionada del telèfon que diu paraules que ja no escolto. No hi puc fer res, ets mort.

Estic aclaparada, atabalada, el neguit em fa bellugar com un animal engarjolat amunt i avall del teu pis. No goso sortir. Dubto. Penjo el telèfon. M’encenc un cigarret i me’l fumo amb desfici. Després un altre. Em decideixo. Marxo. Abans d’obrir la porta, fico l’ull plorós per l’espiell, al passadís no s’hi veu ningú, tot i que els meus ulls curulls de llàgrimes em fan veure-ho tot borrós. No goso obrir la porta, no vull marxar. No et veuré mai més. Mai. No sentiré més la teva veu, el teu respirar. Em calço les maleïdes sabates, se’m claven les sivelles al turmell i mentre les premo fort alço els ulls. Em quedo a mig aixecar mirant corpresa el moble de l’entrada. Aquí, al damunt d’aquest moble sempre ha lluït la foto del dia de la graduació, on la Margot, la Cinta i jo presumíem de birret. Les tres, amb els nostres somriures exultants de joventut fèiem bandera de la nostra eterna amistat. Ara el marc és buit. M’espanto. Sempre ha estat aquí, al teu rebedor. D’ençà de la nostra graduació que no s’ha bellugat mai. Ara no hi és. Neguitosa, agafo la meva bossa i la jaqueta de fil, surto de casa teva corrents, fujo.

«Covarda!».

La porta sona estrident en tancar-la d’un cop, fent que ressoni al meu darrere. Immòbil, al capdamunt de l’escala, no puc bellugar-me. Sento el batec del meu cor sortint-me de la boca, ferotge. Baixo les escales sense girar-me, en obrir el portal l’aire del carrer em ve com una alenada reconfortant. Respiro profundament, miro el cel i tanco els ulls una estona. M’assossego i em poso a caminar. Baixo fent tentines pel Passeig de Gràcia, la gent va atrafegada amunt i avall. Les llàgrimes em regalimen per les galtes sense permís. Amb els ulls inflats i l’aire que em falta als pulmons m’aturo al bell mig de Plaça Catalunya. Dono voltes sobre mi mateixa, tot em roda. Alço la mirada i veig al capdamunt d’aquell edifici el rellotge giratori gegant. Una volta i una altra. Els coloms impertinents se m’apropen cercant alguna almoina, els nens corren enjogassats perseguint aquests maleïts animals plomosos que arrenquen un curt vol, aletejant i aixecant una polseguera que flaira a ciutat humida, a claveguera i asfalt. Jo, aliena a la fam d’aquests animals, sento defallir. M’assec en un banc, s’escolta el murmuri aclaparador de la ciutat. Els cotxes, la gent, els nens, la font. Em marejo. Tot sembla ressonar dins del meu cap. El teu nom. La teva imatge. Mort. Esclato en un plor sanglotat. No em puc creure el que ha passat. Sí, ets mort i t’he abandonat.

 «Covarda!» em dic eixugant-me la cara xopa.

 Segueixo plorant desconsolada. Sento el clàxon d’un cotxe impertinent, un crit que se’m fa estrident a les orelles, me les tapo i gemego. Em molesta.

―Deixa’m estar! ―crido.

Els coloms empipadors no paren de rondar-me buscant que els llenci algun bocí de menjar. Una revolada d’aquells animals infectes em fa aixecar el cap i la veig. Veig la Margot, la teva dona, Joanot, la teva dona. La veig travessar la plaça, davant meu. La Margot corre escapant-se d’aquell revol plomat, corre travessant Plaça Catalunya. M’aixeco del banc i vaig darrere seu, la vull cridar, però no em surten les paraules. Li vull explicar tot, tota la veritat, Joanot, et juro que li vull explicar tot. Però no puc. Tinc un puny a l’estómac i no em surt cap paraula, cap crit, només un gemec afònic. Aixeco la mà perquè em vegi. Res. La Margot va decidida caminant, creua el semàfor i la perdo de vista quan entra al cafè Zurich. Camino d’esma i em quedo allà, quieta, palplantada com un estaquirot a fora d’aquell cafè. La terrassa és plena de gom a gom. Miro els finestrons de vidre, però el reflex no em deixa veure qui hi ha a dins. El murmuri de la gent m’atabala i busco embogida una mirada de consol entre la munió, un aixopluc. Res. Giro, miro i busco. Res. No la veig. No vull entrar a dins. No puc. Una sanglotada amarga em puja de l’estomac. Vull vomitar. Marxo. Fujo.

«Covarda».

Baixo esperitada les escales del metro i m’endinso als túnels. Camino de pressa passant entremig de la gent. Arribo a l’andana. M’aturo. El xiulet i l’aire que m’arriba del túnel em treuen de l’abstracció. Alço els ulls i observo els dos llums d’aquell comboi que m’enlluernen. Avanço un pas. Em quedo allà quieta i acluco els ulls. Espero. Sento el ferro i la fredor a tocar de pell. Faig un pas enrere. Obro els ulls.

«Covarda».

 S’obren les portes i la gent m’empenta cap a dins. Dreta al mig del vagó em miro els uns i els altres, cares diverses que s’ignoren mútuament, individus totalment aliens als problemes que puguin tenir qualsevol d’ells. Allà a dins, amb aquella ferum humana i l’escalfor se m’emboira la vista. Sento morir. De lluny, escolto el grinyol del vagó. No puc més, defalleixo. No em trec del cap com em besaves. Et veig, apareixes de sobte en la cara d’algú que se m’asseu al costat. Et miro. Confosa. Em somrius. Et veig Joanot. Ets pertot. La teva cara, el teu somriure, les teves paraules em ressonen a dins del meu cap. El soroll insistent del vagó em treu d’aquests pensaments. Respiro fons i flairo la meva pell, la teva pell. Encara faig la teva olor. Tanco els ulls. Vull morir. Sento l’escalfor de les llàgrimes llastimoses que cauen impertinents. Irremeiablement, bramo. M’eixugo. Et torno a veure al llit, mort. El vaivé del metro em fa venir un altre mareig. El tren s’atura, baixo esperitada, no sé on sóc, no m’importa. Segueixo el caminar de la gentada que em porta fins a les màquines per introduir el tiquet. M’aturo davant la màquina sense saber què fer. Escolto algun renec que m’arriba esmorteït. Finalment aconsegueixo ficar el bitllet i les portes s’obren. Camino cap a les escales. Pujo. En sortir a fora em ve la flaire de les flors, de gent, d’asfalt. Tot em roda, m’agafo a un arbre escanyolit. Vomito. Aixeco el cap, davant meu el gran Liceu em cau al damunt com una llosa. Vertigen. Sento les rialles de dues meuques que passen agafades de la mà. Em miren, s’aturen al meu costat i es mofen de mi. Despietades. Passen arran del meu cos, que el sento fràgil, gairebé volàtil. M’envolten enriolades. Em giro sobre el meu propi eix, mirant-les amb els ulls encesos en plors. Tot em roda. Elles segueixen amb la seva befa, amb una riallada grotesca als seus llavis roigs. Es mofen, m’escarneixen sense pietat. M’aixequen la faldilla. Me les miro, m’ensenyen les dents punxegudes de genives sanguinolentes. Com dues serps assedegades de sang, cercant una presa. Jo sóc la seva presa. Una ànima morta. Carronya.

Em poso a córrer Rambles avall, mentre aquelles dues putes em criden:

―T’has enamorat reineta? Un homenet ha fet mal a aquest dolç i tendre cor? Ha, ha, ha ―riuen mentre m’allunyo sanglotant.

M’aturo. Mentre intento pensar, camino esmaperduda pel carrer, parlo sola en veu alta, gemego. Estic en blanc. Dono voltes sobre mi mateixa al bell mig del carrer. Sento les mirades tafaneres al meu clatell. Em miren. Ploro. Ningú m’auxilia. Vull morir. Em tapo les orelles fortament amb les dues mans, m’ajupo plorant amb desconsol. Em venen ràfegues de tu, allà al llit, estirat i mort. No pot ser. Tu no. Em venen nàusees i vull vomitar. De nou vomito. Alço els ulls per contenir les llàgrimes, però no puc. Segueixo caminant fins que arribo a la platja. Em trec les sabates de taló. Camino amb el cap cot per la sorra fins arran d’aigua. Abatuda. Em quedo allà veient el vaivé de les petites onades que m’acaronen els dits dels peus. L’aigua no és freda, l’escalfor del sol de tot l’estiu l’ha deixat temprada. M’assec a la sorra humida i m’estiro. Ploro amb desconsol. Esgotada obro els ulls i veig com els núvols corren empesos pel lleuger vent dibuixant diferents figures. Voldria ser aire. La humitat de la marinada em fa sentir una esgarrifança. Em poso la rebeca i me la botono de dalt a baix. Les llàgrimes encara llisquen de tant en tant, ara silencioses. Cauen fins arribar a l’arena, que les engoleix una a una, pacientment. La sorra molla i l’aire que es gira de sobte em desperten d’aquella letargia. M’assec, em poso el mocador al cap, arrupida, em comprimeixo dins la meva jaqueta contemplant l’horitzó. Se sent el cantar de les gavines que volen baixes arran de mar. Algunes busquen la carronya del terra i caminen distretes picotejant, d’altres bramen des del cel reclamant el sopar a les barques que van afanades entrant i sortint del moll. L’olor de mar salada, em transporta als estius de la Costa Brava, als estius assolellats al teu costat. M’alço i camino descalça, fins a tocar d’aigua. M’aturo mirant l’horitzó. Acluco els ulls i avanço. T’enyoro. Mai més podré escoltar la teva veu, mai més podré sentir els teus petons. Avanço i les onades quietes em xopen el vestit. Ploro.

«Covarda».

٭**

           

            En sonar el despertador puntual, faig un bot del llit. Obro els ulls i et veig al meu costat. Ronques. Et toco i gemegues, dius alguna paraula inintel·ligible. Et torno a tocar. Et gires de costat i segueixes dormint. M’apropo a tu.

            ―No pots obrir els ulls, Joanot? Va, que t’has de llevar per anar a treballar, que no és pas festa.

            ―No puc Margot, estic cansat. Tinc el cos masegat.

            ―Et deixo una estona més.

            Obro el llum de la tauleta de nit. Miro el nostre retrat. La foto del nostre casament. Se’ns veia tan feliços! Em calço les sabatilles i em poso el batí lilós, em lligo el cinturó amb la llaçada setinada i vaig sense fer soroll cap a la cuina. Poso l’aigua al foc. Mentre espero que pugi l’aigua bullint, sento fressa al dormitori. Et lleves. Encara és negra nit. Escolto el clicar del llum, em giro a mirar i veig com l’estança queda impregnada d’un color groguenc, és la llum que irremeiablement inunda l’habitació d’aquell color ambarí. Et veig que vens d’esma. Fas tentines.

            ―Bon dia ―em dius endormiscat i el cabell revolucionat.

            ―Bon dia.

            ―Em noto estrany. Avui també m’he llevat cansat.

            ―Aquesta nit has dormit inquiet. T’estic fent unes herbes.

            ―Ara em faig un cafè o no em refaré.

            ―Què fas llevada a aquestes hores? Torna al llit, reina, que és molt d’hora.

            Sense fer-te cas m’apropo i t’abraço.

            ―Estàs bé? ―em preguntes estranyat.

            ―Sí, he dormit bé ―et dic mentre et faig un petó als llavis.

            Em mires com si no em coneguessis de res. Em somrius.

            ―No m’he llevat massa fi, estic cansat. No m’hauria aixecat pas!

            ―Treballes massa, estimat! Et farà bé la tisana, Joanot. Te la poso dins del termos.

            ―No cal, amb el cafè ja en tinc prou.

            ―Sí, sí...

            ―Com tu manis, tu n’ets l’experta.

            ―Així m’agrada.

            ―Vaig a vestir-me.

            De l’armari de la cuina, alçat a dalt de tot, agafo una bossa transparent que duu una cinta lila, la desfaig i en trec un pessic. El poso a dins de l’aigua i espero que arrenqui el bull. Ho deixo reposar dos minuts i colo l’aigua, en treure aquelles flors i arrels trinxades amb el colador, el fico a dins del recipient, amb una cullerada gran de sucre. Remeno bé i te la deixo a punt per endur. El perfum torrefacte del cafè acabat de fer impregna la cuina i el xiulet fumejant delaten que el cafè ja està llest.

            ―Apaga’l que no bulli ―em dius des de l’habitació.

            Obedient, apago el foc i te’l serveixo en una tassa gran, un cafè amb llet per tu i un cafè llarg sense llet per mi. Trec de l’armari un pot metàl·lic, obro la tapa i surt una fragància dolça i lletosa de dins. M’assec i agafo una galeta de dins del pot, la suco al meu gran cafè i espero que s’estovi una mica abans de posar-me-la a la boca. T’asseus amb mi i te’m quedes mirant.

            ―Què faràs tan d’hora, avui?

            ―Tinc molta feina endarrerida a la botiga.

            ―Jo, de tu me’n tornaria al llit.

            Fas un glop.

            ―Has escalfat la llet? Si ja saps que no m’agrada que cremi ―em recrimines disgustat.

            ―Si no crema pas! Bestieses.

            Enfurrunyat i amb unes ulleres força marcades sota dels ulls, esperes que estigui més temperat. El mires com si amb el sol fet de mirar-te’l es refredés. Esperes, treus el tel i te’l prens d’un sol glop llarg i intens.

            ―Té, agafa aquell termos amb la infusió, t’anirà bé per aquest cansament que tens ―et dic oferint-te’l.

            ―Són les herbes que m’has preparat?

            ―Sí. Unes herbes remeieres que ho curen tot, et deus estar constipant.

            ―Són les mateixes de l’altre dia?

            ―Sí.

            ―Doncs crec que no em van massa bé, segueixo estant cansat Margot.

            ―Tot vol el seu temps, Joanot, tot. Amb les tisanes no pots esperar que es curi d’immediat, són lentes, però confia en mi!

            ―Està bé, et faré cas.

            Arrossegant els peus vas cap a l’armari i treus de la coixinera un bon tros de pa, et talles un crostó i t’hi suques un tomàquet que estires del penjoll. Amb un raig d’oli i un polsim de sal, el tanques i el prems fortament enganxant les dues cares sucades. Sento el cruixir del pa, i les engrunes trencades salten al marbre blanc. Amb una parsimònia irritant, treus del rebost un fuet, agafes la fusta i fas uns quants talls fins. Vas lent, molt lent.

            ―En...

            ―Com dius, Joanot?

            ―En, en vols Margot? Et preparo un entrepà?

            ―No, ja he menjat galetes jo. No ho has vist com les menjava? Si eres aquí amb mi!

            ―No, no m’hi he fixat.

            ―Mai no t’hi fixes.

            Emboliques el suculent esmorzar i et fiques el termos a dins d’una bandolera.

            ―Adéu reina, vaig a treballar ―em dius mentre em fas un petó al front.

            ―Recorda que avui seré fora tot el dia Joanot, no arribaré a casa fins a la nit, a l’hora de sopar, potser.

            ―Ah, és veritat que m’ho vas dir, ja no hi pensava. Que et vagi bé el dia. Dóna records a la Cinta, a veure si quedem un dia d’aquests amb en Marco i ella. Fes-li petons de part meva.

            ―Seran donats!

            ―Si passeu pel centre potser em puc escapar a prendre un cafè amb vosaltres. Tot i que avui tinc moltes entregues a domicili i seré fora molta estona.

            ―Sí, no pateixis. Ja passarem a veure si hi ets. A la Cinta li farà il·lusió tornar-te a veure.

            Sento la porta com es tanca al teu darrere. Escolto les teves passes baixar les escales. Avui sonen parsimonioses. Encenc la ràdio de la cuina. Enretiro les cortines de la finestra que dóna al carrer. Encara és fosc. Espero. Creues el carrer lentament, camines fins a la teva furgoneta blava i entres. Arrenques i desapareixes pel carrer mentre m’arriba la melodia de les notícies que surten de la ràdio. Són les set. De mica en mica la teva imatge cada cop és més petita. Has marxat.

            Deixo estar les cortines i entro a rentar les tasses dels cafès i les restes de les fulles del colador. Endreço frenèticament la cuina, agafo el pot de flors seques i vaig fins a l’habitació. La melodia de les veus radiofòniques sonen esmorteïdes i suaus, com un fil musical, com una cançó melindrosa de bressol. La llum del sol dormilega d’aquest divendres d’agost comença a entrar per les escletxes de la persiana a mig baixar. Agafo la bossa i fico el pot de flors a dins. M’assec al tocador i em miro la cara, no em reconec. En obrir el calaix, trec el joier i hi deixo a dins l’aliança, no sense abans besar-la com si fos un Sant Crist. Em passo les mans per les galtes i pels ulls enfonsats. Són tristos, la seva claror lluent ha desaparegut. Em miro fixament. No em reconec. On sóc jo? Camino cap al bany i omplo d’aigua calenta la banyera, m’hi fico unes sals perfumades i mentre espero que s’ompli, m’assec de nou davant del tocador. Em miro. M’aixeco i vaig cap a l’entrada, al moble del rebedor llueix una foto que odio, una foto on hi som les tres, el dia de la nostra graduació. De què m’ha servit la carrera? De res! Em miro la imatge. Que joves que érem. Que innocents. Que insultants de felicitat. Ingènues. Desmunto el marc i en trec el retrat, la fico a la butxaca del batí. Vaig cap al bany, en obrir la porta una bafarada de lavanda m’embriaga. Respiro profundament. Comprovo l’aigua. Calenta. La banyera està a mig omplir. M’assec al tocador i em raspallo els cabells. Em miro.

            ―Qui ets? ―dic a aquella imatge reflectida.

            M’apropo al mirall i em veig les arrugues incipients que em delaten. Em faig gran. Fico la mà a la butxaca i trec la maleïda foto. La miro. Premo fort els llavis. Amb la barbeta tremolosa continc un gemec que em puja com una glopada agra. Rebrego la foto i la fico a dins de la bossa. Em passo de nou el raspall per aquells cabells llargs i fins. Mentre em miro, agafo les tisores i sense dubtar em tallo la llarga melena rossa. Tota. Sencera. Arran d’espatlles. Els blens de cabell cauen voleiant com plomes fins al terra. Sento com una amarga llàgrima em crema l’ànima. M’aixeco i parsimoniosament em descordo el batí de seda, el deixo caure i rellisca fins al terra. Em trec la camisola, em miro de nou al mirall. El meu cos esllanguit llueix nu i blanc, com una glopada de llet. Pansit, com un llangardaix dissecat. Els meus pits petits de mugrons rosats i tous, gairebé verges de no haver estat mai masegats cauen irremeiablement. Secs, marcits. Em passo la mà per la pell esblanqueïda, m’acarono de mica en mica les espatlles i el coll. Allà dreta, quieta davant del tocador, m’estic impertèrrita mirant-me.

            ―Qui ets?

             La llum del sol matiner comença a entrar com un fil tímid i clar. Enyoro els petons calents i humits. Em passo els dits pels mugrons, que al seu pas s’endureixen, el meu cos gemega, desitjós. Tanco els ulls i respiro profundament, mentre em segueixo acariciant aquell cos lletós, xuclat i flac. Vaig cap al bany i tanco l’aixeta, la banyera és plena fins a dalt amb l’escuma que sobresurt fresca, blanca i perfumada. En entrar a dins, m’escaldo la pell. Molt a poc a poc em vaig passant l’aigua pel clatell, amb l’esponja plena de sabó em frego la pell ensopida fins que queda d’un roig sangonós. Acluco els ulls, m’enfonso i em submergeixo a dins de l’aigua, fins que els meus pulmons ja no poden suportar la falta d’oxigen. Surto de cop i trec l’aire amb un gemec, sonor i dolorós, que em surt de dins les entranyes.

            Em vesteixo amb aquell vestit de flors virolades que tant t’agrada, em miro al mirall. Em toco els cabells. Satisfeta, em somric. Abans de marxar recullo aquells retalls de mi que reposen inerts al terra. Els llenço i tanco la brossa amb un alleujament. En sortir de casa em quedo palplantada a l’entrada mirant el marc buit del moble del rebedor. Fico la mà a la bossa i puc sentir aquella imatge rebregada dins del puny. L’agafo, la desplego i la trenco a bocins. Premo fort el trencadís com si la força de la meva mà enganxés de nou aquell retrat i torno a deixar-lo a dins la bossa. Sense mirar enrere obro la porta decidida a marxar de casa, una mirada de reüll i tanco d’una revolada.

            Surto de casa i respiro l’aire del carrer. Baixo decidida el Passeig de Sant Joan, camino de pressa i els talons, repiquen al meu pas.

            ―Sóc jo! La Margot.

            Em sento bé. Nova. Airosa i riallera arribo a la floristeria. Pujo la persiana pesada. En obrir la porta de vidre ensumo aquell perfum floral tan meu. Em relaxa. M’agrada. M’agrado. Entro, deso les herbes de la cinta lila en un pot tancat hermèticament. L’amago bé darrere de tot de l’armari on hi ha un rètol artesà de fusta pintat a mà, que hi diu: tora blava.

            Em trec la bossa i la penjo al penjador de dins del lavabo. El mirall em mira. De sobte no em reconec amb els cabells fins a l’espatlla, gairebé curts, però m’agraden, m’agrado i em somric. Trec el manyoc de bocins fotogràfics de la bossa, premo les dents i els llavis, ho rebrego més dins del meu puny i ho torno a ficar. Tanco el llum del bany i surto a la botiga. Respiro. Em poso el davantal que penja del pom i giro el rètol de la porta: obert. Encenc la ràdio i em concentro en la meva feina. Em poso a tallar les tiges de les roses, avui he de fer un ram, un ram de roses blanques per a una núvia. Mentre em concentro en la feina escolto aquelles melodies que sonen a la ràdio. Rock, se’m fa insofrible, les sento estridents. M’irrito. D’un cop para la ràdio i crido:

            ―Calla!

            Canvio de dial i no m’agrada res. Desisteixo a aquelles cançons que els locutors radiofònics s’entesten en fer-me conèixer, fent ostentació que és la música del moment.

             ―Com si a tothom ens hagués d’agradar!

            Obro un calaix i remeno entremig dels CD que tinc allà oblidats de fa temps. Els miro amb certa curiositat. Fa tant que no em poso música! Deixo de banda les roses blanques que esperen ansioses a lluir en un bon ram. Trio un CD, el fico a dins de l’aparell i comencen a sonar aquelles notes inconfusibles d’en Frank Sinatra, les notes surten volant entre els pètals i les espines fins als meus llavis que obro per deixar algunes paraules de la cançó «Fly me to the moon, and let me play among the stars...». Tanco els ulls mentre canto i recordo quan, el dia del nostre casament van fer sonar aquesta cançó. Com en una pel·lícula, em passen les imatges de nosaltres dos agafats ballant al so d’aquelles notes. Obro els ulls, estic al mig de la floristeria amb una rosa a les mans, encara amb la inèrcia del ball al meu cos.

            ―Ets ridícula Margot ―em dic entre una rialla torta.

            Em redreço i segueixo amb la feina, amb aquelles velles cançons de fons. Sona el telèfon de la botiga, faig un bot.

            ―Floristeria Margarida, en què el puc ajudar?

            A l’altra banda de l’aparell sento parlar algú, però hi ha molt de garbuix i gairebé no la sento.

            ―Digui’m? ―dic mentre apago la música del Sinatra.

            ―Margot! Recordes que havíem quedat?

            De fons hi ha molt de soroll i no l’entenc massa bé, de sobte, recordo que havia quedat a Plaça Catalunya amb la Cinta per dinar plegades i passar la tarda juntes, ja no hi havia pensat més.

            ―Perdona Cinta, me n’havia oblidat, tenia feina. Tanco, que ja és tard, agafo el bus i en vint minuts sóc aquí, perdona. Quedem a dos quarts de dues? Encarregues taula allà on volies anar? En aquell restaurant nou que em vas dir?

            ―D’acord, t’espero prenent un cafè al Zurich. No cal que hi truquem, dona, al restaurant. No crec que en un dia de cada dia tinguin tot ple. Prefereixes que t’esperi a la Boqueria? Així de passada veig a en Joanot, que fa dies que no ens veiem. Potser s’anima i ve a dinar amb nosaltres?

            ―Millor que no hi anem, Cinta, està molt enfeinat i no podrà estar per nosaltres, i menys dinar! Espera’m al Zurich. En un moment hi sóc.

            Penjo, agafo el ram de núvia i el deso a dins de la nevera de sota el mostrador, me’l miro i faig un lleu somriure.

            ―Demà t’acabo!

            Em trec el davantal, agafo la jaqueta i giro el cartell: Tancat. Amb una corredissa agafo el bus 47 fins a Catalunya. M’assec. Miro per la finestra el carrer, els cotxes, la gent atrafegada que va amunt i avall. Obro la bossa per desar el tiquet i veig els bocins de la foto escampada per dins de les meves coses. Agafo cada retall i els vaig prement fort, un rere l’altre, dins la mà, premo tan fort com si els volgués fondre entre els meus dits. Miro de nou a fora i veig que ja s’apropa al final del trajecte. Clico el botó vermell i el bus s’atura. En baixar, veig el Corte Inglés just davant meu. Semàfor verd, passo. Gent atrafegada, soroll, garbuix, moviment. Vaig cap a la plaça, creuo un altre semàfor, aquesta vegada sense mirar, un taxi em pita amb el clàxon, tan fort que faig un salt i em poso a córrer.

            ―Senyora! Miri per on va ―escolto al meu darrere.

             Pujo els quatre esglaons pedrosos que em separen de la plaça. Gent, més garbuix, soroll. Les paradetes envoltades de coloms i mainada. Més gent. Fotos, turistes, més fotos i selfies. Gent, molta gent. El manyoc de bocins em crema a la mà. Dolor. M’aturo, obro la mà que tenia tancada i segellada, em miro aquells trossos esmicolats. Els llenço a la paperera. Empasso saliva, respiro profundament i em redreço. Alço el cap i segueixo endavant. Travesso la plaça espantant tots els coloms que sobresaltats arrenquen en un vol petit i polsegós. L’enrenou d’aquestes bèsties plomades em fan fer una corredissa fins a creuar el semàfor. Arribo i em quedo plantada davant la terrassa del Zurich, és plena i no aconsegueixo veure la Cinta. Decideixo entrar. L’olor de cafè m’envaeix. Miro i allà la veig, asseguda llegint un llibre. M’hi apropo.

             ―Cinta!

            La Cinta alça els ulls i em veu, enlairo eufòrica la mà per saludar-la, s’aixeca i ens abracen.

            ―No calia que correguessis, dona! ―em diu en veure que panteixava.

            ―Són els coloms que m’han fet córrer, quin fàstic! ―dic assenyalant la plaça.

            ―Que t’has tallat els cabells?

            ―Sí, t’agrado?

            ―Mmmm, sí. Estàs... et veig diferent.

            Ens asseiem, la Cinta tanca el llibre i el desa a la bossa.

            ―Què llegeixes?

            ―Ara estic amb un llibre d’un autor francès. M’encanta! Però el tio està sonat.

            S’apropa el cambrer amb la safata platejada i el drap blanc penjat al braç.

            ―Què vol prendre?

            ―Un cafè, si us plau.

            La Cinta, mirant-me, segueix dient.

            ―En la vida real l’escriptor és un psiquiatre i coneix tots els racons foscos de les ments trastocades de les persones. Domina el tema dels psicòpates i assassins en potència. És brutal, ja te’l deixaré llegir, però és dur, eh? Ja t’aviso. Estàs per mi, Margot?

            ―Perdona, estic distreta. Sí, perdona.

            El cambrer, atrafegat amb el meu cafè, el deixa davant meu i em dóna el tiquet. Espera que li pagui, no es mou del costat.

            ―Tingui ―li dic posant dos euros damunt la safata.

            En algun moment ha vingut de nou i ha deixat el canvi, no m’hi he fixat. La Cinta em diu:

            ―Nena, agafa el canvi. Què et passa? Estàs pàl·lida. Segur que et trobes bé?

            No l’escolto. A través dels vidres d’aquell bar miro a fora. La Cinta continua parlant, només sento un murmuri llunyà.

            ―Et passa res Margot? Margot!

            La Cinta calla de sobte i mira el carrer.

            ―Aquesta no és la Candela? Margot! Què tens?

            Faig que sí amb el cap i segueixo mirant-la, sembla que busqui algú, mira descontrolada a un costat i altre de la terrassa. La Cinta alça la mà per saludar-la, però la Candela no la veu, el reflex del vidre ho impedeix.

            ―Candela! ―crida la Cinta. ―Candela!

             S’aixeca per anar a buscar-la però ja és massa tard. La Candela s’ha esfumat per les escales del metro.

             

           

PATÉ D'ÀNEC

Presentació de la novel·la "Paté d'ànec".

Va ser un plaer presentar la novel·la al celler de Can Borrell d'Arenys de Munt. 

Gràcies Anna, Jordi i Tònia per la vostra participació en les ponències i les lectures. 

Gràcies a tots els que em vàreu acompanyar en aquest moment tan especial.

JIGAI

            Enfilada al seu cavall, la temuda Tomoe es mira orgullosa la neu enrogida per la sang i les restes de les vísceres dels seus adversaris, ara despresos de vida. Sense pietat, ha deixat orfes centenars d’infants nipons, avesats a la vida fràgil del soldat, del guerrer. Petites criatures sotmeses a pujar soles, fent-se fortes i valentes com les seves mares, fent-se forts i valents com bons samurais. Tomoe, la guerrera japonesa més temuda i admirada, ha  lluitat sense treva ni pietat. Ha decapitat sense vacil·lar un sol instant. Sense por ni remordiment. En finalitzar les batalles,  sempre s’emportava un dels seus trofeus fins l’auró  del jardí. Sota l’ombra d’aquell arbre imponent i majestuós de fulles vermelles, s’amuntegaven els seus botins, fent una muntanya de caps tallats, en honor a la glòria del seu país. Tomoe, ja a casa, es rentava la sang seca que duia esquitxada pel seu cos. Amb aquell ritual nipó, es treia delicadament el quimono, deixant veure aquell cos lànguid i magre. S’asseia a aquell petit tamboret i mica en mica es tirava l’aigua pel clatell, amb aquell pot de fusta socarrat i escaldat pels anys de banys calents i fumejants. Deixava   que li regalimés l’aigua ensangonada per tot el cos, després  s’ensabonava  fort, fregant fortament la pell, com si així alliberés la seva ànima de tots els  pecats. Mentre, el seu marit, en Minamoto, li preparava el bany calent i net dins d’aquell gran gibrell d’aigua escaldada. La mirava, i s’aturava a cada detall del seu cos menut. Estava orgullós de tenir una esposa guerrera tan valenta. Encenia un pal  d’encens al buda estirat que jeia al seu petit santuari; picava tres cops les mans i el saludava demanant la seva misericòrdia, per ell i per la seva estmada esposa. En Minamoto, era un poderós samurai, conegut per guanyar batalla rere batalla. Avui, però, la seva dona li va salvar de morir enmig del combat, en mans d’un grup de guerrers, que amb les seves katanes, com botxins despietats, decapitaven a tort i a dret sense cap mena d’escrúpol. En Minamoto en el llindar de la mort, ja gairebé estucat  per un dels guerrers amb qui lluitava, resava en vau baixa. No volia morir encara, havent perdut la seva arma abaixava el cap com una súplica de pietat, s’entregava al seu rival, es sotmetia a contracor,  a la fulla afilada de la katana. La Tomoe, que de lluny va veure com el seu home es rendia,  va agafar el seu Kaiken i d’un salt va anar a parar davant del pervers guerrer, li va clavar aquell punyal al coll, va agafar del terra  la katana  i amb una parsimònia cerimonial li va tallar el cap en rodó. Se l’endugué a casa de trofeu. Ara, es treia els pecats del damunt, se submergia dins d’aquell gibrell d’aigua calenta, ja neta de sang i ansiosa de perdó, es posava una  tovallola fumejant  cargolada a la cara, mentre el seu home s’agenollava al terra del bany i  acaronava la pell de la seva dona guerrera. Li passava els dits per les cicatrius i pels blaus i li allisava el cabell amb els palmells, amb tendresa, amb abnegació. Posava la mà dins de l’aigua i li tocava el seu sexe, delicadament rodava els dits dins d’aquell laberint de tous humits i calents,  fins que ella gemegava. En passar la mà per un pit, la Tomoe el va aturar. No deixava tocar-li, era la zona prohibida. La Tomoe havia perdut feia temps un pit en batalla i mai més va suportar que en Minamoto li toqués l’altre. En sortir de l’aigua, com un ritu, ell li va posar el quimono. La mirava i l’admirava com una Deessa. Dreta al bany, altiva i digna, es mirava al seu home amb  rancúnia i menyspreu. Va agafar la katana i amb un cop precís va separar el cos del cap d’en Minamoto. El cap, va caure rodolant fins als seus peus. Ella, amb una llàgrima als ulls va assaborir l’últim sospir del poc que li quedava de vida, va agafar el kaiken i se’l va clavar coll, va caure al terra al costat del seu estimat. Mentre moria,  podia veure com el ulls del seu marit la seguien mirant amorosament, perdonant que li hagués extirpat la vida, perdonant la seva  ànima.