Fina Joseph. Escriptora

JIGAI

            Enfilada al seu cavall, la temuda Tomoe es mira orgullosa la neu enrogida per la sang i les restes de les vísceres dels seus adversaris, ara despresos de vida. Sense pietat, ha deixat orfes centenars d’infants nipons, avesats a la vida fràgil del soldat, del guerrer. Petites criatures sotmeses a pujar soles, fent-se fortes i valentes com les seves mares, fent-se forts i valents com bons samurais. Tomoe, la guerrera japonesa més temuda i admirada, ha  lluitat sense treva ni pietat. Ha decapitat sense vacil·lar un sol instant. Sense por ni remordiment. En finalitzar les batalles,  sempre s’emportava un dels seus trofeus fins l’auró  del jardí. Sota l’ombra d’aquell arbre imponent i majestuós de fulles vermelles, s’amuntegaven els seus botins, fent una muntanya de caps tallats, en honor a la glòria del seu país. Tomoe, ja a casa, es rentava la sang seca que duia esquitxada pel seu cos. Amb aquell ritual nipó, es treia delicadament el quimono, deixant veure aquell cos lànguid i magre. S’asseia a aquell petit tamboret i mica en mica es tirava l’aigua pel clatell, amb aquell pot de fusta socarrat i escaldat pels anys de banys calents i fumejants. Deixava   que li regalimés l’aigua ensangonada per tot el cos, després  s’ensabonava  fort, fregant fortament la pell, com si així alliberés la seva ànima de tots els  pecats. Mentre, el seu marit, en Minamoto, li preparava el bany calent i net dins d’aquell gran gibrell d’aigua escaldada. La mirava, i s’aturava a cada detall del seu cos menut. Estava orgullós de tenir una esposa guerrera tan valenta. Encenia un pal  d’encens al buda estirat que jeia al seu petit santuari; picava tres cops les mans i el saludava demanant la seva misericòrdia, per ell i per la seva estmada esposa. En Minamoto, era un poderós samurai, conegut per guanyar batalla rere batalla. Avui, però, la seva dona li va salvar de morir enmig del combat, en mans d’un grup de guerrers, que amb les seves katanes, com botxins despietats, decapitaven a tort i a dret sense cap mena d’escrúpol. En Minamoto en el llindar de la mort, ja gairebé estucat  per un dels guerrers amb qui lluitava, resava en vau baixa. No volia morir encara, havent perdut la seva arma abaixava el cap com una súplica de pietat, s’entregava al seu rival, es sotmetia a contracor,  a la fulla afilada de la katana. La Tomoe, que de lluny va veure com el seu home es rendia,  va agafar el seu Kaiken i d’un salt va anar a parar davant del pervers guerrer, li va clavar aquell punyal al coll, va agafar del terra  la katana  i amb una parsimònia cerimonial li va tallar el cap en rodó. Se l’endugué a casa de trofeu. Ara, es treia els pecats del damunt, se submergia dins d’aquell gibrell d’aigua calenta, ja neta de sang i ansiosa de perdó, es posava una  tovallola fumejant  cargolada a la cara, mentre el seu home s’agenollava al terra del bany i  acaronava la pell de la seva dona guerrera. Li passava els dits per les cicatrius i pels blaus i li allisava el cabell amb els palmells, amb tendresa, amb abnegació. Posava la mà dins de l’aigua i li tocava el seu sexe, delicadament rodava els dits dins d’aquell laberint de tous humits i calents,  fins que ella gemegava. En passar la mà per un pit, la Tomoe el va aturar. No deixava tocar-li, era la zona prohibida. La Tomoe havia perdut feia temps un pit en batalla i mai més va suportar que en Minamoto li toqués l’altre. En sortir de l’aigua, com un ritu, ell li va posar el quimono. La mirava i l’admirava com una Deessa. Dreta al bany, altiva i digna, es mirava al seu home amb  rancúnia i menyspreu. Va agafar la katana i amb un cop precís va separar el cos del cap d’en Minamoto. El cap, va caure rodolant fins als seus peus. Ella, amb una llàgrima als ulls va assaborir l’últim sospir del poc que li quedava de vida, va agafar el kaiken i se’l va clavar coll, va caure al terra al costat del seu estimat. Mentre moria,  podia veure com el ulls del seu marit la seguien mirant amorosament, perdonant que li hagués extirpat la vida, perdonant la seva  ànima.