En nits de lluna plena
Francina
―Recordes Jofre, aquell
dia a casa teva amb la Sònia, tu i jo? ―deia la Maria, descarada, amb retintin.
―I tant que ho recordo,
bruixes! ―va dir ell, avergonyit i mirant-me de reüll.
Van esclatar els tres a
riure. A mi no me’n feia gens de gràcia.
―Ja us coneixíeu
aleshores, no, vosaltres dos? ―em va preguntar la Maria, referint-se a mi i a
en Jofre.
―I tant! Va ser quan la Francina
era amb els de l’institut de fotografia a Berlín ―afirmava la Sònia.
―Ah, sí? Ja éreu parella?
―preguntava la Maria amb un somriure victoriós als llavis.
―No ―vaig tallar secament.
―Ah! Hagués jurat que sí
―va dir la Sònia fent un gest tort amb la cara.
Jo ja sabia que en Jofre
de jove era una mica tarambana. Vaig dissimular com vaig poder la meva gelosia
i vaig fer un somriure forçat. La Sònia que em coneixia bé, va dir:
―Va
Francina, no et posis gelosa ara, tu. D’això fa una eternitat.
―Si
no em poso gelosa, jo!
―Ha,
ha, ha ―es va sentir de fons a l’uníson.
La
Maria, desitjosa i embriagada de malícia, va explicar amb pèls i senyals aquell
affeire, no es volia deixar cap
detall:
―Era
cap d’any, ho recordeu? I després de les campanades a plaça, vam anar els tres
a casa teva, Jofre. Ho recordes? ―Li va fer l’ullet mentre es recreava
explicant l’aventura―. Vam veure cava, vam ballar i de mica en mica ens vam
anar traient la roba; com si d’un joc de penyores es tractés. Vam acabar els
tres al sofà del menjador despullats i ens vam... Ha, ha, ha! Ja saps! ―deia
burleta la Maria, mentre alçava la copa i em mirava somrient.
Em
vaig ruboritzar tant, que sentia la sang bullir-me a la cara.
―Tranquil·la
Francina, això és aigua passada ―intentava calmar-me la Sònia.
―Si estic molt
tranquil·la, jo! ―li vaig respondre amb aire sarcàstic.
―A
més a més, tu i en Jofre segur que no en teniu de secrets ―deixava anar la
Maria amb mala bava.
En
Jofre no sabia on posar-se, em mirava i somreia nerviós. D’una revolada, em
vaig aixecar i vaig recollir els plats. «Serà idiota! ell, a sobre, li riu la
gràcia a aquesta mala bèstia», pensava mentre m’encenia cada cop més. Vaig dur
els plats bruts a la cuina, amb els ulls negats i l’orgull tocat. En Jofre em
va seguir com un cadell.
―Reina,
no t’enfadis ―em consolava.
―Que
no m’enfadi? És que m’ho havien d’explicar elles, això?
―Francina,
si fa molts anys d’això. Jo només t’estimo a tu.
―No
em vinguis ara tu amb romanços! El fet és que et vas enrotllar amb la Maria i
la meva millor amiga, aprofitant que jo era fora estudiant. Això és el que
compta! ―deia jo, cridant i enfadada.
―Dona,
no et posis així ara, encara et sentiran. No té importància!
―Doncs que em sentin
aquelles dues, no sé què hi ha vingut a fer aquí la Maria.
En Jofre em va agafar per
la cintura, em va apropar al seu cos i em va mirar. Els seus ulls em captivaven.
Me’l vaig mirar i ell em somreia mentre em balancejava entre els seus braços.
La seva mirada riallera em va arrencar un somriure. Ell, va apropar els seus llavis,
sentia el seu alè, la seva escalfor. Em besà profundament. Jo, intentava
resistir-me, però els seus encants podien amb mi. Em vaig deixar besar.
Tornant cap al jardí, es
va fer un silenci incòmode. Hi va haver un creuament de mirades fredes i
tenses, en Jofre trencava el gel dient:
―Vinga noies! Omplim les
copes i fem un brindis!
―Què celebrem? ―va
preguntar la Sònia.
―Doncs celebrem que la
meva preciosa dona, ―em va agafar per la cintura―, i jo, volem ser pares.
Em besà davant d’elles
amb un bon cerimonial i jo, em vaig fondre entre els seus braços.
―Felicitats! ―va dir
aplaudint la Sònia.
―Us felicito ―va dir
aixecant la copa la Maria.
―Ei, que encara no estic
embarassada! Ens hi posarem aviat ―deia jo triomfal.
Vam fer un últim brindis
i la Maria ens va dir un tant seca i eixuta:
―Noies, estic cansada, jo
marxaré a dormir. Us deixo.
Jo em sentia satisfeta,
ara qui estava ofesa era ella, la Maria. No la suportava, millor que marxés. Me
la mirava somrient i li vaig alçar la copa a tall de brindis. Ella em va mirar
amb desdeny i es va aixecar per marxar.
―Noies, un gintònic?
Segur que vols marxar, Maria? No vols fer una última copa?
―Ui, jo no Jofre,
gràcies, però ja marxo a casa, estic cansada.
―L’acompanyo a la porta i
us preparo un gintònic, reines!
Em vaig quedar mirant-los
mentre sortien del jardí i entraven a casa. Vaig agafar un cigarret i ens vam
quedar la Sònia i jo allà, fumant, sense dir-nos res. Cadascuna immersa en els
seus pensaments. Va aparèixer en Jofre traient-nos de la nostra abstracció, amb
dos gintònics a les mans i un somriure als llavis.
―Teniu boniques!
Em va fer un breu petó i
em va dir a cau d’orella:
―T’espero al llit, reina.
Ens vam prendre aquell
beuratge com un elixir. Allà a la fresca, al costat de la piscina. Vaig alçar
els ulls i em vaig fixar en el balcó de la meva habitació. La llum era encesa,
en Jofre m’esperava. Ja ens havíem pres gairebé tot el gintònic i fumat masses
cigarrets. La Sònia i jo no teníem res més a dir-nos aquella nit.
―Aniré a dormir Sònia, si
no et sap greu, en Jofre m’espera.
―I tant, tranquil·la,
fes.
Ella em va ajudar a
acabar de desparar taula. Ens vam acomiadar.
―No cal que m’acompanyis
fins a la porta, ja em conec el camí ―em va dir mentre m’abraçava una altra
vegada.
―Com vulguis, encara em
queda una mica per recollir i em ve de gust fer-me un bany a la piscina abans
d’anar al llit. Ens veiem demà.
Ja relaxada, m’encenia
l’últim cigarret. Tot era silenci. La lluna es reflectia a l’aigua, amb els
peus dins de la piscina em prenia l’últim glop del gintònic, necessitava
refrescar-me. Es respirava una nit humida, calorosa, d’aquelles nits que
s’enganxa la pell. Mentre contemplava casa meva, solitària enmig de la nit, amb
el jardí farcit de vida, on les fragàncies estiuenques es barrejaven: la del
gessamí, de la tarongina i la del clor de la piscina. Em vaig banyar i estirada
surant a l’aigua recordo mirar la lluna, brillant i rodona, amb els cràters ben
dibuixats. Em vaig capbussar i vaig nedar una bona estona. Quan vaig sortir de
l’aigua i vaig tancar la llum de l’eixida, vaig escoltar el soroll de la porta
del carrer com es tancava. Què estrany! Si la Sònia i la Maria ja havien marxat
feia molta estona. Vaig entrar a casa i em vaig fixar amb l’escala que pujava a
dalt, esglaó a esglaó vaig anar pujant silenciosa. L’habitació tenia la llum
petita encesa. En Jofre estava estirat panxa enlaire, nu. Me’l vaig mirar i
quieta com qui admira un quadre, observava la seva bellesa. M’hi vaig apropar i
moguda pel desig li vaig fer un petó. El vaig notar estrany en besar-lo, no em
va correspondre, no es va moure, els seus llavis semblaven tebis. De sobte em
va fer un salt el cor, un calfred em va recórrer l’espinada i em vaig deixar
portar per una sensació de pànic, alguna cosa em deia que en Jofre no estava
bé. Li vaig posar la meva galta a la seva boca i no respirava, el seu pit no es
movia, ni bategava. Em vaig quedar glaçada, parada, sense poder articular cap
paraula. Vaig reaccionar i li vaig fer el boca a boca, després, un intent
frustrat de massatge cardíac. Res. De sobte tenia ganes de vomitar, intentava
inútilment salvar-li la vida. Ja era tard. Me’l vaig mirar, plorosa i sense
poder dir-li res, li vaig fer l’últim petó, de comiat. Ja intuïa que no hi
havia res a fer.
Amb el telèfon a les
mans, tremoloses, intentava recordar el número d’emergències. Quan ho vaig
aconseguir, vaig marcar 112 :
―Emergències...?
―Emergències, digui’m, en
què el puc ajudar?
―Miri, és que...
El so no em sortia per la
boca i vaig esclatar a plorar.
―Tranquil·litzis, si us
plau, senyora. Digui’m on és, és a casa seva?
―Sí ―li vaig contestar.
―Doni’m l’adreça.
Després de donar les
dades de casa i poder explicar entre sanglots el què havia succeït, em vaig
estirar al llit amb en Jofre. En abraçar-lo vaig notar el seu cos encara calent,
semblava sentir la seva respiració. Plorant i esperant que arribés
l’ambulància, mirava incrèdula la nostra habitació. La roba era penjada al
galant de nit, les sabates perfectament alineades a sota. La seva tauleta de
nit amb el telèfon mòbil endollat, la llum petita encesa i les ulleres damunt
del llibre que últimament intentava llegir-se.
El cap em va començar a rodar, vaig córrer cap
al lavabo, no podia parar de vomitar ni de plorar. Em vaig asseure al terra,
als peus del llit i vaig trucar a la Sònia. Ella és metge i els metges ho saben
tot. No m’agafava el telèfon, deuria estar dormint. Li vaig enviar un watssap:
«Nena, vine a casa, si us
plau, ara. En Jofre és...»
No podia escriure
aquelles terribles paraules. Mentre esperava la seva resposta em vaig estirar
al costat del meu marit. No podia parar de plorar. De sobte vaig escoltar
sirenes i el timbre de casa, em mirava la finestra des del llit, les cortines
blanques es bellugaven fantasmagòricament per l’aire fresc que entrava de fora
i s’il·luminaven amb les llums de les sirenes. No em podia moure. El timbre
insistia. Vaig baixar les escales i obrir la porta. Una ambulància i un cotxe
de la policia estaven aparcats a fora del meu pati. Hi havia dos policies al
llindar, un d’ells se’m va quedar mirant i em va dir:
―Senyora, sóc el sergent
Fevi. Ha trucat a emergències?
No recordo res més
d’aquella nit. Estava entumida, les parpelles em pesaven. Em va tornar a la
realitat un soroll desconegut. Quan vaig aconseguir pensar, em va venir la
imatge d’en Jofre mort, estirat al llit. Em van venir nàusees i em vaig posar a
vomitar. Aquell lloc feia pudor, molta pudor a orina i a claveguera, on era?
Observant al meu voltant vaig veure que estava en una garjola, estirada sobre
un llit de pedra i un ridícul matalàs de plàstic que em feia suar el cap. Em
vaig posar a plorar, desesperada. Què hi feia jo, allà? Se’m va apropar un
policia i em va dir:
―Senyora, sóc l’agent
Xaves. Aixequi’s. Ara anirem al despatx de declaracions, amb el Sargent Fevi i
li farà unes preguntes ―em va dir amablement.
Va entrar a la garjola i
em va agafar pel braç. Vam anar fins a una sala de parets blanques, inhòspita i
freda. Amb una taula de despatx al mig i tres cadires. En una d’elles una dona
amb ulleres, prima i altiva; amb el nas arremangat i amb ulls esmorteïts de
vida em va mirar. L’agent em va fer asseure i se’n va anar. Em vaig quedar allà,
asseguda sense saber què pensar, marejada i amb ganes de plorar. La noia no em
deia res. Va entrar un altre policia, la seva cara m’era familiar. Em va mirar
fixament als ulls i es va asseure davant meu sense deixar de mirar-me.
―Senyora, em recorda?
―Lleugerament ―li dic.
―Sóc el sergent Fevi.
Ella, ―diu assenyalant la noia― és l’advocada que li hem proporcionat. Ahir el
meu company, l’agent Xaves i jo, vam venir a casa seva. Recorda que ahir el seu
marit...
Em vaig posar a plorar com
una magdalena, amb les mans a la cara sense poder aixecar el cap, em sentia la
persona més desgraciada del planeta. Aquell policia, amb una retòrica de
paraules que la meva ment no podia retenir, m’aclaparava i emboirava els meus
pensaments. El soroll de la carpeta a la taula em va fer tornar en sí, i aquell
policia seguia parlant.
―Tingui, eixugui’s, si us
plau i tranquil·litzi’s ―Em va oferir un mocador de paper―. M’està escoltant?
Hi ha indicis que fan sospitar que al seu marit l’han mort i vostè és una de
les sospitoses. Els forenses encara estan investigant què li va passar,
senyora. Els resultats de l’autòpsia els tindrem en breu. És per aquest motiu
que la retenim aquí. Té dret a no declarar, a no confessar-se culpable, té dret
a un advocat, a un metge, a avisar algú i té dret a no contestar les preguntes
que li fem. M’ha escoltat senyora?
No recordava res de la nit anterior. Estava
dubtosa. Les paraules em tronaven al cap com un eco sense fi.
―Francina, em pot dir què
va fer ahir entre les onze i la una de la matinada? Amb qui ens va dir que van
sopar vostè i el seu marit? A quina hora va anar a dormir? Tenien problemes el
seu marit i vostè? Estava malalt el seu marit? Patia del cor, o tenia alguna
altra malaltia? Em pot explicar com va anar el sopar?
Estava atabalada.
Callada. Plorava. Quan en vaig asserenar i tornar a recuperar la raó, vaig
poder pensar en el sopar, i rumiar amb tot plegat.
―A casa, ahir, només hi
havia la Sònia, la Maria i òbviament nosaltres dos.
―Tranquil·litzis senyora,
anem a poc a poc. Comenci des del principi.
Fent recopilació de la
nit, li vaig explicar al sergent i a l’advocada tal i com va anar el sopar. Em
va costar trobar les paraules i no esclatar a plorar altre cop com una
criatura.
―Aquesta nit hem sopat a
casa: la Sònia, la Maria, en Jofre i jo. Ens coneixíem des de feia una
eternitat...
Sònia
Quan
vaig pujar a dalt el cor m’anava a mil per hora, no podia remeiar la meva
agitació i la meva excitació. Tenia un nus a la panxa i només escoltava el
batec del meu cor, accelerat i neguitós. Pujava les escales poc a poc per no
fer soroll, mirant a baix, vaig veure com la Francina es treia la roba a la
cuina i es dirigia cap al pati, cap a la piscina. Vaig pujar esperitada, més
excitada que mai. Quan el vaig veure allà, nu i estirat de costat, llegint
tranquil·lament amb les ulleres posades, em vaig sentir més atreta per ell
encara. Un batec al meu sexe em va fer posar tensa i humida. Des del sopar
d’avui, feia més de dos mesos que no ens vèiem. Ara, allà estirat amb aquelles
ulleres damunt del nas, tenia un aspecte d’home madur, semblava una mica més
gran i alhora el feia més interessant. Quan va sentir els meus passos va
aixecar el cap i em va mirar per damunt de les ulleres, aquest gest em va fer
riure i posar les mans a la boca perquè no em sentís la Francina des de baix. Estava
graciós! El vaig mirar de fit a fit, m’hi vaig apropar mentre em descordava la
camisa. Ell em mirava, em va somriure i es va treure les ulleres. Va deixar el
llibre a la tauleta i es va aixecar. Ens vam mirar als ulls, em va besar el
coll i ens vam fondre en un.
―No
ens hi podem entretenir ―li vaig dir a l’orella. La Francina no trigarà en
pujar.
―Estimada,
anhelava aquest moment ―em va dir suaument mentre em besava lentament,
assaborint cada gota del meu alè.
―Jofre,
estimat. Et desitjo.
―I
jo bonica, ets el meu amor.
Les gotes de suor
regalimaven salades, amb la meva llengua les assaboria com l’aigua del mar. Em
vaig submergir a ulls clucs en aquell oasi càlid, fins que l’aire de la nit va
entrar bellugant les cortines i em va fer despertar d’aquell somni, fent-me
adonar de la realitat.
―Hem d’acabar ―li vaig
dir secament.
―Una mica més, Sònia, va
dona. Queda’t una estona més, la Francina en té per estona encara, està nedant.
No té pressa per estar aquí, ella mai no té pressa per venir al llit.
Ens vam besar
profundament com si fos l’últim petó de la nostra vida. Com si no ens haguéssim
de veure mai més.
―Ara sí, he de marxar.
Me’l vaig quedar mirant, el notava estrany,
estava pàl·lid i em va semblar en besar-lo per últim cop, que no es trobava
massa bé. Li vaig preguntar:
―Estàs bé?
―Sí, un pèl marejat. Serà
pel vi, per la teva pell, o que tu m’embriagues ―em va dir somrient.
Em va tornar a besar, a tocar, a
abraçar. Aquella nit li vaig demanar que vingués amb mi però ell no va voler.
Em deia que això no li podia fer a la Francina, que també se l’estimava, molt a
la seva manera, però se l’estimava. A més a més, em va fer memòria que jo ara
tenia un xicot, un tant madur, canós i interessant. Un metge cirurgià que
m’estava esperant. Cert era, que en Marc m’estava esperant, però jo m’estimava
en Jofre des del minut u que el vaig conèixer. Era el marit de la meva millor
amiga i érem amants des de feia molt de temps, me l’estimava amb deliri. Quan
vaig baixar les escales, vaig sentir com la Francina sortia de la piscina i
tancava el llum del pati, si no m’espavilava m’enxamparia encara a casa seva.
Vaig fer una corredissa silenciosa, amb les sabates a les mans i vaig tocar el
dos, donant un cop fort a la porta sense voler.
Un
cop era al cotxe per anar a casa, vaig rebre un missatge d’en Jofre:
―Vull
marxar amb tu. Fugim Sònia, fugim plegats. Demà mateix.
Vaig
dubtar de si girar cua i tornar cap a casa d’ells i endur-me en Jofre per
sempre més. Vaig dubtar un instant. Què li diré ara a en Marc? I a la Francina?
No els puc fer això. De sobte, em vaig veure marxant sola amb el cotxe fins a
casa meva, plorant.
La llum i el soroll d’una
ambulància que em venia de cara, em va treure dels meus pensaments. Vaig sentir
que m’arribava un watssap, no el
podia mirar fins que no arribés a casa. Una vegada era a casa vaig mirar el
missatge, aquesta vegada era la Francina:
―Nena, vine a casa, si us
plau, ara. En Jofre és...
No la puc trucar, potser
en Jofre li ha dit això nostre? No la puc trucar ara. Millor li envio un whatssap a ell:
―Què has fet? Què diu la Francina?
No li hauràs explicat res, oi? Demà et truco i en parlem. Marxarem plegats amor
meu.
Sergent
Fevi
Portava dues nits sense
dormir, anava a base de cafès i entrepans per anar aguantant. La meva dona em
trucava cada dos per tres demanant-me que tornés a casa a sopar. Cada dia el
mateix.
―Estimat, va home, que et
posaràs malalt de tant de treballar. Ja has menjat?
―Sí, dona ―li responia―.
He dinat. Estigues tranquil·la.
―Segur que no menges més
que entrepans!
―Au dona, que tinc un cas
important per resoldre. No pateixis. Quan arribi a casa em fas uns macarrons i
ja estaré com nou. Amor meu.
Li vaig penjar el telèfon
i de seguida va tornar a sonar insistent, el maleït mòbil.
―Dona, va, deixa´m una
mica, et prometo que aquesta nit estaré a casa i soparem plegats.
―Ehem!
Se sent des de l’altre
costat de l’auricular.
―Reina?
―Sóc el Dr. Boix.
―Digui’m Dr., perdoni, és
que la meva dona, ja sap. Perdoni’m ―vaig dir una mica ruboritzat i fora de
lloc.
―Tranquil sergent,
l’entenc, no cal que em doni explicacions. Jo també tinc dona.
―Tenim ja els resultats
de l’autòpsia? ―vaig preguntar amb un to més seriós i canviant de tema.
―Sí.
―Estava de camí, vinc en
un moment i m’ho explica Dr.
Mentre sortia de
comissaria em vaig encendre un cigarret i en obrir la porta em va venir una
bafarada de calor, aquella calor estiuenca que et fa sentir com si estiguessis
al desert, aquella calor enganxifosa del mes d’agost, insuportable! Em vaig
posar les ulleres de sol i de cap al cotxe, vaig encendre l’aire condicionat i a
la ràdio sonava aquella cançó dels “Beach boys”, per uns moments vaig tancar
els ulls i em vaig imaginar a la platja estirat amb el sol a la cara, una
cervesa a les mans i les palmeres ballant per la brisa.
Vaig trucar a en Xaves per demanar-li que ens
trobem després, espero que ja hagi pres declaració a la Maria i que la
científica tingui ja totes les mostres necessàries.
Entrant al centre forense
i em va envair aquella olor de formol, aquella olor freda i forta que se sent on
només hi existeix la mort.
―Hola Dr. ―li vaig dir
mentre li oferia la mà.
Mentre anàvem caminant
cap als dipòsits el Dr. em mirava i somreia.
―No farà vacances aquest
estiu, sergent?
―Sí, doctor. Aviat ―li
vaig contestar mirant-lo de reüll.
Va obrir la nevera on hi
havia depositat en Jofre, el Dr. es va posar bé les ulleres i em mirava amb
aquells ulls grisos, aquells ulls vells i vidriosos, cansats de furgar en la
més íntima part de l’ésser humà.
―De moment les
analítiques determinen que el Sr. Jofre ha patit una pujada de sucre en sang,
que els nivells sanguinis d’insulina li han provocat la mort.
―Què vol dir? ―li vaig preguntar.
―Veu aquí a la panxa?
―M’assenyalava un punt minúscul. Hi té un petit forat. De l’agulla. S’ha
injectat insulina, segons les analítiques una dosi de 50 unitats. Tenim
constància que el Sr. Jofre Comas, segons l’informe mèdic, no patia cap
malaltia, com tampoc era diabètic, la Dra. Prats corrobora que no patia cap
malaltia.
―Cinquanta unitats
d’insulina és mortal. Doncs?
―Sí, i tant!
―I això, s’ho ha pogut
injectar ell sol? O podria ser que algú li injectés?
―Podria ser, sergent.
Ambdues possibilitats podrien ser. Ara ens cal buscar en el lloc adequat,
treure les mostres que ens falten i interpretar-ho tot plegat. De moment no
tenim cap prova concloent que algú li hagués injectat. Per altra banda, però, tenim
que els fluids corporals acumulats al cos Sr. Jofre són de dues dones diferents.
Quan sàpiga més coses del resultat de les proves que falten li ho faré saber.
La resta, és cosa vostra. Seva i de l’agent Xaves. A veure què hi troben a casa
de les dones i a casa dels Comas. Treguin vostès les seves pròpies conclusions
i a veure què en surt de les declaracions.
―Bona feina, doctor,
seguim en contacte.
Quan vaig sortir del
centre forense, em vaig aturar a prendre un cafè. Vaig trucar a en Xaves a
veure com li havia anat amb l’altra amiga, la Maria. A veure si havia recollit
les mostres que ens calien.
―Pots venir a la
cafeteria de davant del centre? He parlat amb el Dr. Boix. Tens les mostres? Haurem
de treure més mostres de les dues sospitoses i també de la seva dona.
―Sergent Fevi, ara vinc.
He anat a casa de la Maria, l’altra amiga que va estar al sopar i no contestava
ningú a la porta. No tinc les mostres. Després hi torno sergent.
Amb la panxa més plena i
un bon cafè, ja podia rumiar amb més claredat. Sortint al carrer, l’aire calent
em tornava a deixar estabornit. Vaig obrir el cotxe, em vaig eixugar la suor
del coll i del front, i vaig posar l’aire condicionat a tot drap. No suportava més
aquella calor enganxosa. Entrant a comissaria, els ventiladors giraven sense
gaire esma i l’aire barrejat d’olors es movia per tot arreu, portant ferums
diferents. Vaig anar fins a la sala de declaracions i allà hi havia la Sònia,
esperant. Havia demanat el seu advocat i no volia declarar. No hi tenia res a
fer. Vam sortir els dos de la sala, la portava agafada el braç. Tenia molta
calor! Vaig sentir el xiulet de la sala de declaracions, i vaig escoltar un
crit:
―Puta!
Coi de dona. Amb
l’enrenou que tenia a sobre. Amb les ganes que tenia de fer vacances. La vaig
veure allà, tremolosa, apuntant-me a la
cara amb la meva pistola! La meva HK 9 mm parabel·lum!
Sònia
L’endemà a primera hora
del matí, quan em vaig llevar, tenia el cap espès. Notava encara el perfum d’en
Jofre a la meva pell, aquella olor dolça que sempre feia. Inspirant
profundament, m’impregnava de l’aroma que encara feia la meva pell.
Vaig mirar el telèfon i
només tenia la trucada perduda d’en Marc, de les set del matí i el missatge de
la Francina, no pensava contestar a cap dels dos, no estava encara preparada
per parlar amb ells. Em calia una dutxa i un bon cafè, em feien falta agafar
forces per explicar-los-hi tot. Estava neguitosa, ansiosa per fugir amb en
Jofre, em vaig fer la maleta, ja estava a punt per la meva nova aventura, la
nostra aventura. Sentia un pessigolleig a la panxa que em feia ser maldestre,
em queien les coses, anava amunt i avall de casa amb neguit. Havia de
relaxar-me i mirar-ho tot amb calma. Mentre em prenia el cafè vaig decidir fer
el cor fort i parlar amb en Marc. Li vaig trucar. Vaig Marcar el telèfon i vaig
esperar. Uns minuts eterns.
―Hola?
―Hola, Marc, sóc jo.
―Nena. T’he trucat i no
m’agafaves el telèfon. Dinarem plegats, avui? Podem anar a aquell restaurant que
tant t’agrada.
―Marc, és que...
―Digues.
―Marc, això et sonarà
molt estrany. Escolta, és important el que t’he de dir.
―T’ha passat res? Ai
nena, estàs bé?
―No, no estic bé.
Vaig esclatar en un mar de
llàgrimes. No trobava les paraules per dir-l’hi.
―Marc ―vaig dir
finalment―. Escolta.
―Nena, ara vinc a casa i
m’ho expliques. No hi ha res que m’hagis de dir que no pugui esperar.
―Marc. És que... No sé
com dir-te això. No sé per on començar. No et mereixo.
Vaig penjar i vaig
asseure’m al terra, plorant, amb les mans a la cara i bramant com una nena. No
em mereixia aquell bon home. Em vaig refer i mentre em preparava per marxar va
sonar el timbre de casa. En obrir la porta vaig veure dos homes, seriosos i ben
plantats.
―Perdoni , és vostè la Sònia
? ―em va preguntar un dels homes.
―Jo mateixa. Qui són
vostès?
―Som l’agent Xaves i el
sergent Fevi ―em va dir sense gesticular cap somriure.
―Passa res?
―Li hauríem de fer unes
preguntes, senyora, ens haurà d’acompanyar a comissaria. Portem una ordre per escorcollar
casa seva.
Em vaig quedar allà
astorada, sense saber què dir ni què fer. No entenia res de res.
―El senyor Comas és mort
i vostè ens haurà d’acompanyar a comissaria per fer unes declaracions. Queda
detinguda. Té dret a un advocat. Té dret a no declarar...
Van entrar a casa meva i
em van emmanillar. Els veïns, portats per la curiositat i la xafarderia treien
el cap per veure qui s’emportava la policia.
―Surtin d’aquí, no hi
tenen res a fer. Si us plau, deixin pas ―deia amablement.
Fins i tot els nens em
miraven descarats i em treien la llengua, mentre jo, enfonsada dins la misèria
em resignava i acotava el cap, com si el botxí estigués a punt d’aixecar la
daga per tallar-me el coll. Jutjada, penalitzada per les mirades inquisidores
dels veïns. Allò va ser la meva pròpia destrucció. Ja no existia el meu amor.
Ja no existia jo. Plorava, plorava sense poder parar. Vam pujar al cotxe i van
encendre les sirenes.
―Senyora, eixugui’s els
plors. Tingui ―Em van oferir un mocador de paper.
―No pot ser, no pot ser! ―deia
amb desesperació, plorant.
―Senyora, calmi’s. Ara
entrarem a comissaria.
El sergent, amb cara
d’estar força cansat, va començar a llegir-me els meus drets i a bombardejar-me
d’informació i preguntes.
―Hem analitzat el telèfon
mòbil del Sr. Comas. En analitzar-lo hem trobat aquests missatges. Li llegeixo
per si vostè recorda aquest moment ―em va dir irònicament.
El policia va llegir
detingudament i vocalitzant els missatges amb les paraules exactes que ahir a
la nit ens vàrem dir en Jofre i jo.
―Ens pot dir quina
relació tenien vostè i el senyor Comas?
Després d’un llarg
silenci, em vaig mirar aquells policies, m’atabalaven. Jo seguia plorant.
―Senyora, si us plau.
Pari ja de plorar ―em va dir el sergent―. Faci el favor de contestar. Tinc gana
i estic cansat. No tinc gaire més paciència avui! ―em va dir exaltat i amb un
to de veu més pujat.
―Vull
el meu advocat... —vaig poder respondre entre sanglots.
―Senyora! ―va saltar desesperat el
sergent.
L’altre agent va prendre
la iniciativa i es va asseure a la taula repenjat a una cama. Em va apropar la
cara a la meva. El seu alè a tabac em va fer recular. M’intimidava. Aquells
ulls blau cel el feien ansiós de sang. Amb les venes dels temporals marcades i
unes dents lluents i afilades. De cop va dir alt i clar:
―A
veure, senyora Salvà, o senyoreta, com vulgui dir-se.
―Sònia, si us plau,
digui’m Sònia.
―Vostè ha estat sopant a
casa dels Comas. Cert?
―Vull el meu advocat.
―Vostè sembla ser l’amant
del Sr. Comas. Cert?
―El meu advocat ―vaig dir
abaixant el cap.
―Li recordo que totes les
proves que tenim apunten que el seu estimat Jofre no ha mort de manera natural
i estem investigant si vostè hi té res a veure.
―Jo no he fet res ―vaig
dir posant-me les mans a la cara.
―Ara digui’m, Sònia, i
sense plorar. Quina relació tenien vostè i el Sr. Jofre Comas?
Marejada, vaig caure al
terra, em vaig desmaiar. En obrir els ulls em van fer seure a la cadira i em
van seguir preguntant.
―Sònia. És vostè amiga de
la família? Vostè és metgessa, oi? I sabrà que la insulina injectada en excés
pot ser mortal, oi?
Em
vaig quedar allà, quieta. Em volia morir. Sentia vertigen. No podia ni tant
sols pensar. Agafada pel braç em van treure de la sala e declaracions, no vaig
parlar, no podia parlar. Em calia el meu advocat. Al passadís, vaig aixecar el
cap i davant meu, com una al·lucinació vaig veure a la Francina. Em mirava amb ulls
d’haver plorat incansablement. Em mirava amb ulls de condemna.
―Puta! ―em va cridar―.
Puta!
Jo, avergonyida, no vaig
saber fer res més que acotar el cap i plorar en silenci. Volia morir. D’una
revolada, sense pensar-m’hi, vaig estirar la pistola del sergent, que duia a la
cintura, amb la funda descordada. Estava distret i vaig aprofitar el moment. Allargava
el braç i amb aquella pistola a les mans, tremolava i apuntava al sergent.
Silenci. Tothom es va quedar paralitzat. Jo, amb l’arma a la mà, tremolosa i
incerta, plorava. El sergent em parlava, però no sentia el què em deia. Volia
fugir d’allà, tirar el temps enrere i que tot allò no hagués passat. Els ulls
d’aquell policia delataven la seva por, la por del que era imminent. Un tret,
un sol tret. El mirava als ulls. Vaig deixar d’apuntar-lo i em vaig posar
aquella pistola al meu cap. Vaig escoltar un crit sec i profund de la Francina:
―Noooo!
Vaig disparar. Foscor.
Silenci. Llum.
Maria
El sol impertinent entrava
per la finestra. Em tapava la cara amb els llençols i intentava dormir una
estona més, tenia ressaca de la nit i el cap em feia mal. Vaig sentir el timbre
de casa, però no vaig a obrir, estava massa cansada.
Quan vaig aconseguir llevar-me,
vaig anar directament al bany, em mirava al mirall i no em reconeixia. Somreia
i pensava amb en Jofre. Ara ja no m’importava, a hores d’ara ja era mort. Estava
cansada d’ell, ja no me l’estimava. Sempre fent el papallona amb aquelles dues
fleumes. Era odiós, mereixia morir. La llàstima és que no vaig saber fer-lo
patir més.
El timbre impertinent em va
treure d’aquells pensaments, vaig anar a obrir la porta.
―Senyoreta
Maria Camps?
―Sí,
jo mateixa! Què vol?
―Sóc
l’agent Xaves Sta. Tinc aquí un ordre judicial per escorcollar casa seva, i per
poder-li prendre declaració, m’hauria d’acompanyar a comissaria. Si és tan
amable.
―Vostè
m’ha de prendre declaració? A comissaria? Vull un advocat, no parlaré amb cap
policia sense el meu advocat. Si em permet, li truco ara mateix.
―Sta.,
vingui amb mi i deixi’m fer la meva feina, quan siguem a comissaria ja li
trucarà.
Aquell
policia em va agafar pel braç i em va treure a la força. Darrere entraven un
grapat de persones amb maletins per escorcollar el meu pis, com si haguessin de
trobar-hi alguna cosa. Es pensen que sóc una principiant? Em va asseure darrere
del cotxe i em vaig quedar mirant casa meva «no trobareu res!», vaig pensar amb
un somriure als llavis mentre veia com em mirava de cua d’ull pel retrovisor el
policia. El silenci es va trencar quan per l’emissora del cotxe es va escoltar:
―Comtal
100 de zero.
―Endavant
zero ―diu el policia.
―Faci
26 cap a la comissaria on hi ha un 60.
―Rebut.
Jo
no en tenia ni idea del què estaven dient. Quan vam arribar a la comissaria hi
havia un desplegament de policies, ambulàncies i fins i tot una balisa que
delimitava on no es podia passar. El policia va baixar el vidre i un company se
li va apropar.
―Què
ha passat?
―Tenim
la de Sant Quintí nano! El Sergent Xaves... No te n’han dit res per l’emissora?
―Només
això del 60...
―No
em diràs que això del 60 és en Xaves? Oi?
―No,
home no! Però... ho té pelut el pobre...
―A
veure, collons! Explica’t millor!
―Treien
a una dona de la sala de declaracions, aquella que vàreu detenir ahir. L’amant
del Sr. Comas.
―La
Sònia Salvà?
―Correcte!
Doncs aquesta i la Sra. Comas, s’han creuat una sortint i l’altra entrant de la
sala de declaracions, s’han insultat i no sé com collons s’ho ha fet, que li ha
tret la pipa al sergent, la duia
posada, tu! Vaja, com si fos un principiant en pràctiques. I la molt animal
s’ha fotut un tret al cap, la Sra. Salvà té el cervell escampat per tota la
comissaria.
―La
mare... ! ―va dir el policia ficant-se les mans al cap.
Jo,
no podia estar més satisfeta.
