jueves, 11 de octubre de 2018

EN NITS E LLUNA PLENA. 1er premi de prosa de la mostra literària del 2017


  

En nits de lluna plena
Francina
―Recordes Jofre, aquell dia a casa teva amb la Sònia, tu i jo? ―deia la Maria, descarada, amb retintin.
―I tant que ho recordo, bruixes! ―va dir ell, avergonyit i mirant-me de reüll.
Van esclatar els tres a riure. A mi no me’n feia gens de gràcia.
―Ja us coneixíeu aleshores, no, vosaltres dos? ―em va preguntar la Maria, referint-se a mi i a en Jofre.
―I tant! Va ser quan la Francina era amb els de l’institut de fotografia a Berlín ―afirmava la Sònia.
―Ah, sí? Ja éreu parella? ―preguntava la Maria amb un somriure victoriós als llavis.
―No ―vaig tallar secament.
―Ah! Hagués jurat que sí ―va dir la Sònia fent un gest tort amb la cara.
Jo ja sabia que en Jofre de jove era una mica tarambana. Vaig dissimular com vaig poder la meva gelosia i vaig fer un somriure forçat. La Sònia que em coneixia bé, va dir:
            ―Va Francina, no et posis gelosa ara, tu. D’això fa una eternitat.
            ―Si no em poso gelosa, jo!
            ―Ha, ha, ha ―es va sentir de fons a l’uníson.
            La Maria, desitjosa i embriagada de malícia, va explicar amb pèls i senyals aquell affeire, no es volia deixar cap detall:
            ―Era cap d’any, ho recordeu? I després de les campanades a plaça, vam anar els tres a casa teva, Jofre. Ho recordes? ―Li va fer l’ullet mentre es recreava explicant l’aventura―. Vam veure cava, vam ballar i de mica en mica ens vam anar traient la roba; com si d’un joc de penyores es tractés. Vam acabar els tres al sofà del menjador despullats i ens vam... Ha, ha, ha! Ja saps! ―deia burleta la Maria, mentre alçava la copa i em mirava somrient.
            Em vaig ruboritzar tant, que sentia la sang bullir-me a la cara.
            ―Tranquil·la Francina, això és aigua passada ―intentava calmar-me la Sònia.
―Si estic molt tranquil·la, jo! ―li vaig respondre amb aire sarcàstic.
            ―A més a més, tu i en Jofre segur que no en teniu de secrets ―deixava anar la Maria amb mala bava.
            En Jofre no sabia on posar-se, em mirava i somreia nerviós. D’una revolada, em vaig aixecar i vaig recollir els plats. «Serà idiota! ell, a sobre, li riu la gràcia a aquesta mala bèstia», pensava mentre m’encenia cada cop més. Vaig dur els plats bruts a la cuina, amb els ulls negats i l’orgull tocat. En Jofre em va seguir com un cadell.
            ―Reina, no t’enfadis ―em consolava.
            ―Que no m’enfadi? És que m’ho havien d’explicar elles, això?
            ―Francina, si fa molts anys d’això. Jo només t’estimo a tu.
            ―No em vinguis ara tu amb romanços! El fet és que et vas enrotllar amb la Maria i la meva millor amiga, aprofitant que jo era fora estudiant. Això és el que compta! ―deia jo, cridant i enfadada.
            ―Dona, no et posis així ara, encara et sentiran. No té importància!
―Doncs que em sentin aquelles dues, no sé què hi ha vingut a fer aquí la Maria.
En Jofre em va agafar per la cintura, em va apropar al seu cos i em va mirar. Els seus ulls em captivaven. Me’l vaig mirar i ell em somreia mentre em balancejava entre els seus braços. La seva mirada riallera em va arrencar un somriure. Ell, va apropar els seus llavis, sentia el seu alè, la seva escalfor. Em besà profundament. Jo, intentava resistir-me, però els seus encants podien amb mi. Em vaig deixar besar.
Tornant cap al jardí, es va fer un silenci incòmode. Hi va haver un creuament de mirades fredes i tenses, en Jofre trencava el gel dient:
―Vinga noies! Omplim les copes i fem un brindis!
―Què celebrem? ―va preguntar la Sònia.
―Doncs celebrem que la meva preciosa dona, ―em va agafar per la cintura―, i jo, volem ser pares.
Em besà davant d’elles amb un bon cerimonial i jo, em vaig fondre entre els seus braços.
―Felicitats! ―va dir aplaudint la Sònia.
―Us felicito ―va dir aixecant la copa la Maria.
―Ei, que encara no estic embarassada! Ens hi posarem aviat ―deia jo triomfal.
Vam fer un últim brindis i la Maria ens va dir un tant seca i eixuta:
―Noies, estic cansada, jo marxaré a dormir. Us deixo.
Jo em sentia satisfeta, ara qui estava ofesa era ella, la Maria. No la suportava, millor que marxés. Me la mirava somrient i li vaig alçar la copa a tall de brindis. Ella em va mirar amb desdeny i es va aixecar per marxar.
―Noies, un gintònic? Segur que vols marxar, Maria? No vols fer una última copa?
―Ui, jo no Jofre, gràcies, però ja marxo a casa, estic cansada.
―L’acompanyo a la porta i us preparo un gintònic, reines!
Em vaig quedar mirant-los mentre sortien del jardí i entraven a casa. Vaig agafar un cigarret i ens vam quedar la Sònia i jo allà, fumant, sense dir-nos res. Cadascuna immersa en els seus pensaments. Va aparèixer en Jofre traient-nos de la nostra abstracció, amb dos gintònics a les mans i un somriure als llavis.
―Teniu boniques!
Em va fer un breu petó i em va dir a cau d’orella:
―T’espero al llit, reina.
Ens vam prendre aquell beuratge com un elixir. Allà a la fresca, al costat de la piscina. Vaig alçar els ulls i em vaig fixar en el balcó de la meva habitació. La llum era encesa, en Jofre m’esperava. Ja ens havíem pres gairebé tot el gintònic i fumat masses cigarrets. La Sònia i jo no teníem res més a dir-nos aquella nit.
―Aniré a dormir Sònia, si no et sap greu, en Jofre m’espera.
―I tant, tranquil·la, fes.
Ella em va ajudar a acabar de desparar taula. Ens vam acomiadar.
―No cal que m’acompanyis fins a la porta, ja em conec el camí ―em va dir mentre m’abraçava una altra vegada.
―Com vulguis, encara em queda una mica per recollir i em ve de gust fer-me un bany a la piscina abans d’anar al llit. Ens veiem demà.
Ja relaxada, m’encenia l’últim cigarret. Tot era silenci. La lluna es reflectia a l’aigua, amb els peus dins de la piscina em prenia l’últim glop del gintònic, necessitava refrescar-me. Es respirava una nit humida, calorosa, d’aquelles nits que s’enganxa la pell. Mentre contemplava casa meva, solitària enmig de la nit, amb el jardí farcit de vida, on les fragàncies estiuenques es barrejaven: la del gessamí, de la tarongina i la del clor de la piscina. Em vaig banyar i estirada surant a l’aigua recordo mirar la lluna, brillant i rodona, amb els cràters ben dibuixats. Em vaig capbussar i vaig nedar una bona estona. Quan vaig sortir de l’aigua i vaig tancar la llum de l’eixida, vaig escoltar el soroll de la porta del carrer com es tancava. Què estrany! Si la Sònia i la Maria ja havien marxat feia molta estona. Vaig entrar a casa i em vaig fixar amb l’escala que pujava a dalt, esglaó a esglaó vaig anar pujant silenciosa. L’habitació tenia la llum petita encesa. En Jofre estava estirat panxa enlaire, nu. Me’l vaig mirar i quieta com qui admira un quadre, observava la seva bellesa. M’hi vaig apropar i moguda pel desig li vaig fer un petó. El vaig notar estrany en besar-lo, no em va correspondre, no es va moure, els seus llavis semblaven tebis. De sobte em va fer un salt el cor, un calfred em va recórrer l’espinada i em vaig deixar portar per una sensació de pànic, alguna cosa em deia que en Jofre no estava bé. Li vaig posar la meva galta a la seva boca i no respirava, el seu pit no es movia, ni bategava. Em vaig quedar glaçada, parada, sense poder articular cap paraula. Vaig reaccionar i li vaig fer el boca a boca, després, un intent frustrat de massatge cardíac. Res. De sobte tenia ganes de vomitar, intentava inútilment salvar-li la vida. Ja era tard. Me’l vaig mirar, plorosa i sense poder dir-li res, li vaig fer l’últim petó, de comiat. Ja intuïa que no hi havia res a fer.
Amb el telèfon a les mans, tremoloses, intentava recordar el número d’emergències. Quan ho vaig aconseguir, vaig marcar 112 :
―Emergències...?
―Emergències, digui’m, en què el puc ajudar?
―Miri, és que...
El so no em sortia per la boca i vaig esclatar a plorar.
―Tranquil·litzis, si us plau, senyora. Digui’m on és, és a casa seva?
―Sí ―li vaig contestar.
―Doni’m l’adreça.
Després de donar les dades de casa i poder explicar entre sanglots el què havia succeït, em vaig estirar al llit amb en Jofre. En abraçar-lo vaig notar el seu cos encara calent, semblava sentir la seva respiració. Plorant i esperant que arribés l’ambulància, mirava incrèdula la nostra habitació. La roba era penjada al galant de nit, les sabates perfectament alineades a sota. La seva tauleta de nit amb el telèfon mòbil endollat, la llum petita encesa i les ulleres damunt del llibre que últimament intentava llegir-se.
 El cap em va començar a rodar, vaig córrer cap al lavabo, no podia parar de vomitar ni de plorar. Em vaig asseure al terra, als peus del llit i vaig trucar a la Sònia. Ella és metge i els metges ho saben tot. No m’agafava el telèfon, deuria estar dormint. Li vaig enviar un watssap:
«Nena, vine a casa, si us plau, ara. En Jofre és...»
No podia escriure aquelles terribles paraules. Mentre esperava la seva resposta em vaig estirar al costat del meu marit. No podia parar de plorar. De sobte vaig escoltar sirenes i el timbre de casa, em mirava la finestra des del llit, les cortines blanques es bellugaven fantasmagòricament per l’aire fresc que entrava de fora i s’il·luminaven amb les llums de les sirenes. No em podia moure. El timbre insistia. Vaig baixar les escales i obrir la porta. Una ambulància i un cotxe de la policia estaven aparcats a fora del meu pati. Hi havia dos policies al llindar, un d’ells se’m va quedar mirant i em va dir:
―Senyora, sóc el sergent Fevi. Ha trucat a emergències?
No recordo res més d’aquella nit. Estava entumida, les parpelles em pesaven. Em va tornar a la realitat un soroll desconegut. Quan vaig aconseguir pensar, em va venir la imatge d’en Jofre mort, estirat al llit. Em van venir nàusees i em vaig posar a vomitar. Aquell lloc feia pudor, molta pudor a orina i a claveguera, on era? Observant al meu voltant vaig veure que estava en una garjola, estirada sobre un llit de pedra i un ridícul matalàs de plàstic que em feia suar el cap. Em vaig posar a plorar, desesperada. Què hi feia jo, allà? Se’m va apropar un policia i em va dir:
―Senyora, sóc l’agent Xaves. Aixequi’s. Ara anirem al despatx de declaracions, amb el Sargent Fevi i li farà unes preguntes ―em va dir amablement.
Va entrar a la garjola i em va agafar pel braç. Vam anar fins a una sala de parets blanques, inhòspita i freda. Amb una taula de despatx al mig i tres cadires. En una d’elles una dona amb ulleres, prima i altiva; amb el nas arremangat i amb ulls esmorteïts de vida em va mirar. L’agent em va fer asseure i se’n va anar. Em vaig quedar allà, asseguda sense saber què pensar, marejada i amb ganes de plorar. La noia no em deia res. Va entrar un altre policia, la seva cara m’era familiar. Em va mirar fixament als ulls i es va asseure davant meu sense deixar de mirar-me.
―Senyora, em recorda?
―Lleugerament ―li dic.
―Sóc el sergent Fevi. Ella, ―diu assenyalant la noia― és l’advocada que li hem proporcionat. Ahir el meu company, l’agent Xaves i jo, vam venir a casa seva. Recorda que ahir el seu marit...
Em vaig posar a plorar com una magdalena, amb les mans a la cara sense poder aixecar el cap, em sentia la persona més desgraciada del planeta. Aquell policia, amb una retòrica de paraules que la meva ment no podia retenir, m’aclaparava i emboirava els meus pensaments. El soroll de la carpeta a la taula em va fer tornar en sí, i aquell policia seguia parlant.
―Tingui, eixugui’s, si us plau i tranquil·litzi’s ―Em va oferir un mocador de paper―. M’està escoltant? Hi ha indicis que fan sospitar que al seu marit l’han mort i vostè és una de les sospitoses. Els forenses encara estan investigant què li va passar, senyora. Els resultats de l’autòpsia els tindrem en breu. És per aquest motiu que la retenim aquí. Té dret a no declarar, a no confessar-se culpable, té dret a un advocat, a un metge, a avisar algú i té dret a no contestar les preguntes que li fem. M’ha escoltat senyora?
 No recordava res de la nit anterior. Estava dubtosa. Les paraules em tronaven al cap com un eco sense fi.
―Francina, em pot dir què va fer ahir entre les onze i la una de la matinada? Amb qui ens va dir que van sopar vostè i el seu marit? A quina hora va anar a dormir? Tenien problemes el seu marit i vostè? Estava malalt el seu marit? Patia del cor, o tenia alguna altra malaltia? Em pot explicar com va anar el sopar?
Estava atabalada. Callada. Plorava. Quan en vaig asserenar i tornar a recuperar la raó, vaig poder pensar en el sopar, i rumiar amb tot plegat.
―A casa, ahir, només hi havia la Sònia, la Maria i òbviament nosaltres dos.
―Tranquil·litzis senyora, anem a poc a poc. Comenci des del principi.
Fent recopilació de la nit, li vaig explicar al sergent i a l’advocada tal i com va anar el sopar. Em va costar trobar les paraules i no esclatar a plorar altre cop com una criatura.
―Aquesta nit hem sopat a casa: la Sònia, la Maria, en Jofre i jo. Ens coneixíem des de feia una eternitat...

Sònia
            Quan vaig pujar a dalt el cor m’anava a mil per hora, no podia remeiar la meva agitació i la meva excitació. Tenia un nus a la panxa i només escoltava el batec del meu cor, accelerat i neguitós. Pujava les escales poc a poc per no fer soroll, mirant a baix, vaig veure com la Francina es treia la roba a la cuina i es dirigia cap al pati, cap a la piscina. Vaig pujar esperitada, més excitada que mai. Quan el vaig veure allà, nu i estirat de costat, llegint tranquil·lament amb les ulleres posades, em vaig sentir més atreta per ell encara. Un batec al meu sexe em va fer posar tensa i humida. Des del sopar d’avui, feia més de dos mesos que no ens vèiem. Ara, allà estirat amb aquelles ulleres damunt del nas, tenia un aspecte d’home madur, semblava una mica més gran i alhora el feia més interessant. Quan va sentir els meus passos va aixecar el cap i em va mirar per damunt de les ulleres, aquest gest em va fer riure i posar les mans a la boca perquè no em sentís la Francina des de baix. Estava graciós! El vaig mirar de fit a fit, m’hi vaig apropar mentre em descordava la camisa. Ell em mirava, em va somriure i es va treure les ulleres. Va deixar el llibre a la tauleta i es va aixecar. Ens vam mirar als ulls, em va besar el coll i ens vam fondre en un.
            ―No ens hi podem entretenir ―li vaig dir a l’orella. La Francina no trigarà en pujar.
            ―Estimada, anhelava aquest moment ―em va dir suaument mentre em besava lentament, assaborint cada gota del meu alè.
            ―Jofre, estimat. Et desitjo.
            ―I jo bonica, ets el meu amor.
Les gotes de suor regalimaven salades, amb la meva llengua les assaboria com l’aigua del mar. Em vaig submergir a ulls clucs en aquell oasi càlid, fins que l’aire de la nit va entrar bellugant les cortines i em va fer despertar d’aquell somni, fent-me adonar de la realitat.
―Hem d’acabar ―li vaig dir secament.
―Una mica més, Sònia, va dona. Queda’t una estona més, la Francina en té per estona encara, està nedant. No té pressa per estar aquí, ella mai no té pressa per venir al llit.
Ens vam besar profundament com si fos l’últim petó de la nostra vida. Com si no ens haguéssim de veure mai més.
―Ara sí, he de marxar.
 Me’l vaig quedar mirant, el notava estrany, estava pàl·lid i em va semblar en besar-lo per últim cop, que no es trobava massa bé. Li vaig preguntar:
―Estàs bé?
―Sí, un pèl marejat. Serà pel vi, per la teva pell, o que tu m’embriagues ―em va dir somrient.
            Em va tornar a besar, a tocar, a abraçar. Aquella nit li vaig demanar que vingués amb mi però ell no va voler. Em deia que això no li podia fer a la Francina, que també se l’estimava, molt a la seva manera, però se l’estimava. A més a més, em va fer memòria que jo ara tenia un xicot, un tant madur, canós i interessant. Un metge cirurgià que m’estava esperant. Cert era, que en Marc m’estava esperant, però jo m’estimava en Jofre des del minut u que el vaig conèixer. Era el marit de la meva millor amiga i érem amants des de feia molt de temps, me l’estimava amb deliri. Quan vaig baixar les escales, vaig sentir com la Francina sortia de la piscina i tancava el llum del pati, si no m’espavilava m’enxamparia encara a casa seva. Vaig fer una corredissa silenciosa, amb les sabates a les mans i vaig tocar el dos, donant un cop fort a la porta sense voler.
            Un cop era al cotxe per anar a casa, vaig rebre un missatge d’en Jofre:
            ―Vull marxar amb tu. Fugim Sònia, fugim plegats. Demà mateix.
            Vaig dubtar de si girar cua i tornar cap a casa d’ells i endur-me en Jofre per sempre més. Vaig dubtar un instant. Què li diré ara a en Marc? I a la Francina? No els puc fer això. De sobte, em vaig veure marxant sola amb el cotxe fins a casa meva, plorant.
La llum i el soroll d’una ambulància que em venia de cara, em va treure dels meus pensaments. Vaig sentir que m’arribava un watssap, no el podia mirar fins que no arribés a casa. Una vegada era a casa vaig mirar el missatge, aquesta vegada era la Francina:
―Nena, vine a casa, si us plau, ara. En Jofre és...
No la puc trucar, potser en Jofre li ha dit això nostre? No la puc trucar ara. Millor li envio un whatssap a ell:
―Què has fet? Què diu la Francina? No li hauràs explicat res, oi? Demà et truco i en parlem. Marxarem plegats amor meu.

Sergent Fevi
Portava dues nits sense dormir, anava a base de cafès i entrepans per anar aguantant. La meva dona em trucava cada dos per tres demanant-me que tornés a casa a sopar. Cada dia el mateix.
―Estimat, va home, que et posaràs malalt de tant de treballar. Ja has menjat?
―Sí, dona ―li responia―. He dinat. Estigues tranquil·la.
―Segur que no menges més que entrepans!
―Au dona, que tinc un cas important per resoldre. No pateixis. Quan arribi a casa em fas uns macarrons i ja estaré com nou. Amor meu.
Li vaig penjar el telèfon i de seguida va tornar a sonar insistent, el maleït mòbil.
―Dona, va, deixa´m una mica, et prometo que aquesta nit estaré a casa i soparem plegats.
―Ehem!
Se sent des de l’altre costat de l’auricular.
―Reina?
―Sóc el Dr. Boix.
―Digui’m Dr., perdoni, és que la meva dona, ja sap. Perdoni’m ―vaig dir una mica ruboritzat i fora de lloc.
―Tranquil sergent, l’entenc, no cal que em doni explicacions. Jo també tinc dona.
―Tenim ja els resultats de l’autòpsia? ―vaig preguntar amb un to més seriós i canviant de tema.
―Sí.
―Estava de camí, vinc en un moment i m’ho explica Dr.
Mentre sortia de comissaria em vaig encendre un cigarret i en obrir la porta em va venir una bafarada de calor, aquella calor estiuenca que et fa sentir com si estiguessis al desert, aquella calor enganxifosa del mes d’agost, insuportable! Em vaig posar les ulleres de sol i de cap al cotxe, vaig encendre l’aire condicionat i a la ràdio sonava aquella cançó dels “Beach boys”, per uns moments vaig tancar els ulls i em vaig imaginar a la platja estirat amb el sol a la cara, una cervesa a les mans i les palmeres ballant per la brisa.
 Vaig trucar a en Xaves per demanar-li que ens trobem després, espero que ja hagi pres declaració a la Maria i que la científica tingui ja totes les mostres necessàries.
Entrant al centre forense i em va envair aquella olor de formol, aquella olor freda i forta que se sent on només hi existeix la mort.
―Hola Dr. ―li vaig dir mentre li oferia la mà.
Mentre anàvem caminant cap als dipòsits el Dr. em mirava i somreia.
―No farà vacances aquest estiu, sergent?
―Sí, doctor. Aviat ―li vaig contestar mirant-lo de reüll.
Va obrir la nevera on hi havia depositat en Jofre, el Dr. es va posar bé les ulleres i em mirava amb aquells ulls grisos, aquells ulls vells i vidriosos, cansats de furgar en la més íntima part de l’ésser humà.
―De moment les analítiques determinen que el Sr. Jofre ha patit una pujada de sucre en sang, que els nivells sanguinis d’insulina li han provocat la mort.
 ―Què vol dir? ―li vaig preguntar.
―Veu aquí a la panxa? ―M’assenyalava un punt minúscul. Hi té un petit forat. De l’agulla. S’ha injectat insulina, segons les analítiques una dosi de 50 unitats. Tenim constància que el Sr. Jofre Comas, segons l’informe mèdic, no patia cap malaltia, com tampoc era diabètic, la Dra. Prats corrobora que no patia cap malaltia.
―Cinquanta unitats d’insulina és mortal. Doncs?
―Sí, i tant!
―I això, s’ho ha pogut injectar ell sol? O podria ser que algú li injectés?
―Podria ser, sergent. Ambdues possibilitats podrien ser. Ara ens cal buscar en el lloc adequat, treure les mostres que ens falten i interpretar-ho tot plegat. De moment no tenim cap prova concloent que algú li hagués injectat. Per altra banda, però, tenim que els fluids corporals acumulats al cos Sr. Jofre són de dues dones diferents. Quan sàpiga més coses del resultat de les proves que falten li ho faré saber. La resta, és cosa vostra. Seva i de l’agent Xaves. A veure què hi troben a casa de les dones i a casa dels Comas. Treguin vostès les seves pròpies conclusions i a veure què en surt de les declaracions.
―Bona feina, doctor, seguim en contacte.
Quan vaig sortir del centre forense, em vaig aturar a prendre un cafè. Vaig trucar a en Xaves a veure com li havia anat amb l’altra amiga, la Maria. A veure si havia recollit les mostres que ens calien.
―Pots venir a la cafeteria de davant del centre? He parlat amb el Dr. Boix. Tens les mostres? Haurem de treure més mostres de les dues sospitoses i també de la seva dona.
―Sergent Fevi, ara vinc. He anat a casa de la Maria, l’altra amiga que va estar al sopar i no contestava ningú a la porta. No tinc les mostres. Després hi torno sergent.
Amb la panxa més plena i un bon cafè, ja podia rumiar amb més claredat. Sortint al carrer, l’aire calent em tornava a deixar estabornit. Vaig obrir el cotxe, em vaig eixugar la suor del coll i del front, i vaig posar l’aire condicionat a tot drap. No suportava més aquella calor enganxosa. Entrant a comissaria, els ventiladors giraven sense gaire esma i l’aire barrejat d’olors es movia per tot arreu, portant ferums diferents. Vaig anar fins a la sala de declaracions i allà hi havia la Sònia, esperant. Havia demanat el seu advocat i no volia declarar. No hi tenia res a fer. Vam sortir els dos de la sala, la portava agafada el braç. Tenia molta calor! Vaig sentir el xiulet de la sala de declaracions, i vaig escoltar un crit:
―Puta!
Coi de dona. Amb l’enrenou que tenia a sobre. Amb les ganes que tenia de fer vacances. La vaig veure allà, tremolosa,  apuntant-me a la cara amb la meva pistola! La meva HK 9 mm parabel·lum!

Sònia
L’endemà a primera hora del matí, quan em vaig llevar, tenia el cap espès. Notava encara el perfum d’en Jofre a la meva pell, aquella olor dolça que sempre feia. Inspirant profundament, m’impregnava de l’aroma que encara feia la meva pell.
Vaig mirar el telèfon i només tenia la trucada perduda d’en Marc, de les set del matí i el missatge de la Francina, no pensava contestar a cap dels dos, no estava encara preparada per parlar amb ells. Em calia una dutxa i un bon cafè, em feien falta agafar forces per explicar-los-hi tot. Estava neguitosa, ansiosa per fugir amb en Jofre, em vaig fer la maleta, ja estava a punt per la meva nova aventura, la nostra aventura. Sentia un pessigolleig a la panxa que em feia ser maldestre, em queien les coses, anava amunt i avall de casa amb neguit. Havia de relaxar-me i mirar-ho tot amb calma. Mentre em prenia el cafè vaig decidir fer el cor fort i parlar amb en Marc. Li vaig trucar. Vaig Marcar el telèfon i vaig esperar. Uns minuts eterns.
―Hola?
―Hola, Marc, sóc jo.
―Nena. T’he trucat i no m’agafaves el telèfon. Dinarem plegats, avui? Podem anar a aquell restaurant que tant t’agrada.
―Marc, és que...
―Digues.
―Marc, això et sonarà molt estrany. Escolta, és important el que t’he de dir.
―T’ha passat res? Ai nena, estàs bé?
―No, no estic bé.
Vaig esclatar en un mar de llàgrimes. No trobava les paraules per dir-l’hi.
―Marc ―vaig dir finalment―. Escolta.
―Nena, ara vinc a casa i m’ho expliques. No hi ha res que m’hagis de dir que no pugui esperar.
―Marc. És que... No sé com dir-te això. No sé per on començar. No et mereixo.
Vaig penjar i vaig asseure’m al terra, plorant, amb les mans a la cara i bramant com una nena. No em mereixia aquell bon home. Em vaig refer i mentre em preparava per marxar va sonar el timbre de casa. En obrir la porta vaig veure dos homes, seriosos i ben plantats.
―Perdoni , és vostè la Sònia ? ―em va preguntar un dels homes.
―Jo mateixa. Qui són vostès?
―Som l’agent Xaves i el sergent Fevi ―em va dir sense gesticular cap somriure.
―Passa res?
―Li hauríem de fer unes preguntes, senyora, ens haurà d’acompanyar a comissaria. Portem una ordre per escorcollar casa seva.
Em vaig quedar allà astorada, sense saber què dir ni què fer. No entenia res de res.
―El senyor Comas és mort i vostè ens haurà d’acompanyar a comissaria per fer unes declaracions. Queda detinguda. Té dret a un advocat. Té dret a no declarar...
Van entrar a casa meva i em van emmanillar. Els veïns, portats per la curiositat i la xafarderia treien el cap per veure qui s’emportava la policia.
―Surtin d’aquí, no hi tenen res a fer. Si us plau, deixin pas ―deia amablement.
Fins i tot els nens em miraven descarats i em treien la llengua, mentre jo, enfonsada dins la misèria em resignava i acotava el cap, com si el botxí estigués a punt d’aixecar la daga per tallar-me el coll. Jutjada, penalitzada per les mirades inquisidores dels veïns. Allò va ser la meva pròpia destrucció. Ja no existia el meu amor. Ja no existia jo. Plorava, plorava sense poder parar. Vam pujar al cotxe i van encendre les sirenes.
―Senyora, eixugui’s els plors. Tingui ―Em van oferir un mocador de paper.
―No pot ser, no pot ser! ―deia amb desesperació, plorant.
―Senyora, calmi’s. Ara entrarem a comissaria.
El sergent, amb cara d’estar força cansat, va començar a llegir-me els meus drets i a bombardejar-me d’informació i preguntes.
―Hem analitzat el telèfon mòbil del Sr. Comas. En analitzar-lo hem trobat aquests missatges. Li llegeixo per si vostè recorda aquest moment ―em va dir irònicament.
El policia va llegir detingudament i vocalitzant els missatges amb les paraules exactes que ahir a la nit ens vàrem dir en Jofre i jo.
―Ens pot dir quina relació tenien vostè i el senyor Comas?
Després d’un llarg silenci, em vaig mirar aquells policies, m’atabalaven. Jo seguia plorant.
―Senyora, si us plau. Pari ja de plorar ―em va dir el sergent―. Faci el favor de contestar. Tinc gana i estic cansat. No tinc gaire més paciència avui! ―em va dir exaltat i amb un to de veu més pujat.
            ―Vull el meu advocat... —vaig poder respondre entre sanglots.
            ―Senyora! ―va saltar desesperat el sergent.
L’altre agent va prendre la iniciativa i es va asseure a la taula repenjat a una cama. Em va apropar la cara a la meva. El seu alè a tabac em va fer recular. M’intimidava. Aquells ulls blau cel el feien ansiós de sang. Amb les venes dels temporals marcades i unes dents lluents i afilades. De cop va dir alt i clar:
            ―A veure, senyora Salvà, o senyoreta, com vulgui dir-se.
―Sònia, si us plau, digui’m Sònia.
―Vostè ha estat sopant a casa dels Comas. Cert?
―Vull el meu advocat.
―Vostè sembla ser l’amant del Sr. Comas. Cert?
―El meu advocat ―vaig dir abaixant el cap.
―Li recordo que totes les proves que tenim apunten que el seu estimat Jofre no ha mort de manera natural i estem investigant si vostè hi té res a veure.
―Jo no he fet res ―vaig dir posant-me les mans a la cara.
―Ara digui’m, Sònia, i sense plorar. Quina relació tenien vostè i el Sr. Jofre Comas?
Marejada, vaig caure al terra, em vaig desmaiar. En obrir els ulls em van fer seure a la cadira i em van seguir preguntant.
―Sònia. És vostè amiga de la família? Vostè és metgessa, oi? I sabrà que la insulina injectada en excés pot ser mortal, oi?
            Em vaig quedar allà, quieta. Em volia morir. Sentia vertigen. No podia ni tant sols pensar. Agafada pel braç em van treure de la sala e declaracions, no vaig parlar, no podia parlar. Em calia el meu advocat. Al passadís, vaig aixecar el cap i davant meu, com una al·lucinació vaig veure a la Francina. Em mirava amb ulls d’haver plorat incansablement. Em mirava amb ulls de condemna.
―Puta! ―em va cridar―. Puta!
Jo, avergonyida, no vaig saber fer res més que acotar el cap i plorar en silenci. Volia morir. D’una revolada, sense pensar-m’hi, vaig estirar la pistola del sergent, que duia a la cintura, amb la funda descordada. Estava distret i vaig aprofitar el moment. Allargava el braç i amb aquella pistola a les mans, tremolava i apuntava al sergent. Silenci. Tothom es va quedar paralitzat. Jo, amb l’arma a la mà, tremolosa i incerta, plorava. El sergent em parlava, però no sentia el què em deia. Volia fugir d’allà, tirar el temps enrere i que tot allò no hagués passat. Els ulls d’aquell policia delataven la seva por, la por del que era imminent. Un tret, un sol tret. El mirava als ulls. Vaig deixar d’apuntar-lo i em vaig posar aquella pistola al meu cap. Vaig escoltar un crit sec i profund de la Francina:
―Noooo!
Vaig disparar. Foscor. Silenci. Llum.

Maria
El sol impertinent entrava per la finestra. Em tapava la cara amb els llençols i intentava dormir una estona més, tenia ressaca de la nit i el cap em feia mal. Vaig sentir el timbre de casa, però no vaig a obrir, estava massa cansada.
Quan vaig aconseguir llevar-me, vaig anar directament al bany, em mirava al mirall i no em reconeixia. Somreia i pensava amb en Jofre. Ara ja no m’importava, a hores d’ara ja era mort. Estava cansada d’ell, ja no me l’estimava. Sempre fent el papallona amb aquelles dues fleumes. Era odiós, mereixia morir. La llàstima és que no vaig saber fer-lo patir més.
El timbre impertinent em va treure d’aquells pensaments, vaig anar a obrir la porta.
            ―Senyoreta Maria Camps?
            ―Sí, jo mateixa! Què vol?
            ―Sóc l’agent Xaves Sta. Tinc aquí un ordre judicial per escorcollar casa seva, i per poder-li prendre declaració, m’hauria d’acompanyar a comissaria. Si és tan amable.
            ―Vostè m’ha de prendre declaració? A comissaria? Vull un advocat, no parlaré amb cap policia sense el meu advocat. Si em permet, li truco ara mateix.
            ―Sta., vingui amb mi i deixi’m fer la meva feina, quan siguem a comissaria ja li trucarà.
            Aquell policia em va agafar pel braç i em va treure a la força. Darrere entraven un grapat de persones amb maletins per escorcollar el meu pis, com si haguessin de trobar-hi alguna cosa. Es pensen que sóc una principiant? Em va asseure darrere del cotxe i em vaig quedar mirant casa meva «no trobareu res!», vaig pensar amb un somriure als llavis mentre veia com em mirava de cua d’ull pel retrovisor el policia. El silenci es va trencar quan per l’emissora del cotxe es va escoltar:
            ―Comtal 100 de zero.
            ―Endavant zero ―diu el policia.
            ―Faci 26 cap a la comissaria on hi ha un 60.
            ―Rebut.
            Jo no en tenia ni idea del què estaven dient. Quan vam arribar a la comissaria hi havia un desplegament de policies, ambulàncies i fins i tot una balisa que delimitava on no es podia passar. El policia va baixar el vidre i un company se li va apropar.
            ―Què ha passat?
            ―Tenim la de Sant Quintí nano! El Sergent Xaves... No te n’han dit res per l’emissora?
            ―Només això del 60...
            ―No em diràs que això del 60 és en Xaves? Oi?
            ―No, home no! Però... ho té pelut el pobre...
            ―A veure, collons! Explica’t millor!
            ―Treien a una dona de la sala de declaracions, aquella que vàreu detenir ahir. L’amant del Sr. Comas.
            ―La Sònia Salvà?
            ―Correcte! Doncs aquesta i la Sra. Comas, s’han creuat una sortint i l’altra entrant de la sala de declaracions, s’han insultat i no sé com collons s’ho ha fet, que li ha tret la pipa al sergent, la duia posada, tu! Vaja, com si fos un principiant en pràctiques. I la molt animal s’ha fotut un tret al cap, la Sra. Salvà té el cervell escampat per tota la comissaria.
            ―La mare... ! ―va dir el policia ficant-se les mans al cap.
            Jo, no podia estar més satisfeta.

miércoles, 10 de octubre de 2018

BUFO BUFO: un dels tretze relats finalistes del 3er concurs de relats Platypus.

                                                      BUFO BUFO

El príncep Felip Florian “l’Encantador”, decideix sortir a sopar a un restaurant nou del seu tan estimat regne. Si per una cosa destaca el príncep dins del seu territori és per la seva voracitat, devora amb desfici i no només el menjar, és un home insaciable amb les seves concubines i amants. És l’amo i ell ho sap, és un bagasser i un malparit.  Això sí, és molt atractiu, té un cos de gimnàs i té totes les dones del seu regne boges per ell. Totes s’hi volen casar.
Tot sopant, veu de reüll una jove, una noia preciosa, d’ulls orientals, mans menudes i un cos extremadament delicat i fràgil. Duu un pal de fregar a les mans. El que més li  crida l’atenció  són aquells peus  menuts, com els d’una princesa xinesa. Ell se la mira amb deliri, donaria el què fos per conèixer-la i endur-se-la al llit. Com és que ell, el príncep, no coneixia tan delicada donzella? La mestressa del restaurant el treu dels seus pensaments picarescs. Se li apropa. El seu aspecte és fastigós, fa pudor i té la boca de tauró, amb residus de fa dies.
―Què prendrà la vostra reialesa? ―diu amb un somriure putrefacte que mata.
―Doncs he perdut la gana senyoreta, només vull saber com es diu aquella preciositat.
―Ah! La meva germana bessona, vol dir? És bonica, eh? ―diu amb una riallada.
―Impossible que sigueu germanes bessones! Aquella criatura tan perfecte no pot ser...
―La meva germanastra, vol dir? li agrada? La pobra Yen-Shen? Aquest era el seu nom allà a la Xina, fa uns quants anys la vam adoptar perquè netegés el restaurant i no ha après res de res. Aquí li diem Ventafocs, vostè mateix, li pot dir com vulgui. No entenc com li pot agradar, si sembla un ocellet sense plomes i només serveix per fer anar el motxo i l’escombra. A més a més no sap parlar, ni els xinesos que tinc aquí treballant  l’entenen, aquesta fleuma no val per res. Jo, si vol,  li faig arribar com  un encàrrec al seu castell,  i vostè ja sabrà què fer-ne d’ella, a veure si així s’espavila, i si paga bé s’hi pot fins i tot casar. Això sí, avui si més no, a les dotze en punt ha de venir a netejar, o sigui que ja pot anar per feina.
El príncep surt esperitat  del restaurant, sense sopar i mort de gana. Així que va  cap al seu castell per fer-se una bona fartanera. Mentre sopa se sent neguitós, el seu membre irremeiablement també té gana. Obre el seu telèfon mòbil per mirar la llista de donzelles que té com a promeses mentre espera impacient a la fràgil Yen-Shen. Està repassant la llista: A/ Anastàcia: ui, aquesta l’última vegada que vam quedar em va vomitar a sobre>>, pensa el príncep. Ariel: <<ui, avui no em ve de gust cua de peix, l’última vegada que ens vam veure a la platja em va regalar un penjoll de petxina ben ridícul, l’he llençat i encara s’ofendrà>>. Ana d’Anglaterra: <<buffff, quina bleda assolellada, i a més a més és de la família Andersen. No,no>>. Segueix mirant l’agenda. A veure: la B/ Blanca! Aquesta m’enamora, amb els seus llavis rosats i aquella pell tan blanca. Estarà ocupada amb els seus set fills, però és encantadora. Sí, li escric un watssaps a veure si puc quedar ara mateix amb ella:
Estimada Blanca, estimada Blancaneu, reina del meu regne, princesa de la meva ànima. Estic desolat sense tu, t’enyoro dolça meva. Vine. <3
―Estimat meu, príncep del meu cor. En tinc per una estona, espero que arribi la cangur, quan arribi agafo la moto i vinc en un tancar i obrir d’ulls a besar-te.
Mentre s’espera es desespera i surt que li toqui l’aire a la cara. Aprofita per fumar-se un cigarret i s’asseu al pedrís de davant del seu castell , a veure si així es relaxa. Ara ja va fart de panxa, però encara no està saciat de sexe. Mentre està contemplant el paisatge, sent el grinyol d’una bicicleta. És  l’Englantina, la més bella; de cabells roigs i llargs, cargolats i rebels, de cara pigada i molt riallera. Se la queda mirant i alça la mà saludant.
―Englantina! ―la saluda majestuosament.
―Príncep! No m’havies de trucar? Fa dies que espero i he decidit apropar-me al teu castell. No m’has enviat ni un missatge, ni cap watssaps, res de res! Em tens abandonada ―somica l’Englantina.
En Felip  ja no recordava que havien quedat. Se la queda mirant, li fa un somriure seductor i li diu:
―Estimada meva, reina del meu regne, princesa de la meva ànima. Sí que t’he trucat, a casa, al teu palau. Però la teva madrastra m’ha dit que estaves dormint, que et deixés descansar .L’altre dia també et vaig trucar, el teu pare s’hi va posar i em va dir clarament:
<<Estimat príncep, la meva filla Englantina dorm, i en té per estona, faci el favor de no molestar-la. Perdoni la meva protecció cap a la meva filla, Majestat, però és una donzella molt delicada>> I és clar  reineta, no he gosat de tornar-te a trucar a casa. Quan et truco al mòbil em surt el teu contestador “la princesa Englantina està dormint, no molesteu”. I no em contestes els watssaps.
―Ai príncep meu, estimat. Potser sí que dormo molt, últimament tinc molta son  ―ploriqueja l’Englantina mentre se li apropa per fer-li un petó.
Es besen apassionadament i s’abracen, el príncep l’alça en braços i la fa voleiar, riuen i es petonegen. El príncep la porta a coll fins la seva habitació. L’estira amb molta cura al llit i es comença a descordar els pantalons quan se sent una botzina de moto, i s’escolta:
―Holaaaa! Hola príncep del meu coooor! Sóc jo, on ets?  Obre’m la porta, sóc la Blanca ―crida a tot pulmó.
Els dos amants que anaven per feina es queden glaçats i es miren.  El príncep no sap què dir, finalment li surt alguna paraula:
―Englantina reina, espera un moment aquí dolça meva, vaig a mirar qui és.
―Ja saps qui és, no dissimulis, és la ridícula Blanca, no et facis l’orni.
―Englan... reina. De debò que jo només t’estimo a tu, ets la més bella, deixa’m baixar i la faig fora de seguida.
―Tu mateix! ―sentència ella.
Ding, dong. Se sent el timbre. El príncep es col·loca els pantalons com pot, va fent tentines i corrents a veure si soluciona aquest enrenou que es veu a venir. Baixa les escales de palau i veu com el seu servent, en Sebastià, ja li ha obert la porta. La Blanca entra d’una revolada, va tant esverada que gairebé fa caure al pobre Sebastià. Ella quan veu al seu estimat príncep obre els braços oferint-se i li diu:
―Estimat meu! Com t’enyorava! Va anem, pugem a la teva estança, fes-me teva! No tinc gaire temps, he quedat amb la cangur allà les dotze ―diu aferrissadament.
―Blanca, bonica, és que ara, no puc.
―Com que no pots? No m’acabes d’enviar un wats demanant-me? He deixat els set nens dormint, amb la cangur. He volat amb la moto per estar amb tu.
―Sí, però, és que se m’ha girat feina, el meu pare, aquí al palau ―s’excusa ell.
En aquell precís moment sona el timbre de palau. En Sebastià surt a obrir i quan obre la porta veu a la pobre Yen-shen. Allà palplantada, amb quimono, amb aquells peuets tan delicats, amb aquells ulls tan orientals. El príncep es queda bocabadat admirant la seva delicada bellesa, la Blanca reacciona i li diu tot tancant-li la boca i fotent-li un clatellot.
―Vols reaccionar babau? Qui és aquest ocellot? Que ens porta menjar xinès per sopar? ―diu la Blanca un tant desconcertada.
Mentrestant, a l’habitació, l’englantina ja no pot més amb la seva impaciència. Es posa el batí del príncep, se’l lliga fort a la cintura i baixa a veure què passa.
―Què hi fan aquestes males pècores aquí? —pregunta gelosament l’Englantina.
―Això tu! ―etziba la Blanca. ―Què hi fas aquí? Portes camisa de dormir? És que ara dorms aquí? Doncs  sàpigues, que mentre tu dorms, el “teu” príncep em demana a mi, no a tu  ―diu mofant-se la Blanca.
            L’ambient es pot tallar, les mirades es creuen, mirades d’odi entre les dues donzelles. El príncep que no sap on mirar, somriu nerviós. Aquesta situació incòmode el trasbalsa i no sap què dir ni què fer. Mira a la petita Yen-shen, que encara està palplantada a la porta com un estaquirot. En Sebastià, mig marejat de tanta dona, no sap què fer-ne del protocol. Decideix no fer res, observa i aguanta la porta estoicament que encara és oberta de bat a bat.
 La Yen-shen  fa una passa i travessa el llindar de la porta,  es mira a tothom d’un en un amb molta parsimònia i diu:
―Xa mi xaxa tu ien a por xi, kora ki xo gami xu nes  xorras ka xinarte? Pexo ja! Xo ti poto xes tiutas  ki sus xus a voier! Pino xoxo! Tuto xíncipe! Ki xu mas pimedo? Xu xas gigigilli? Xo mi xaxado xexa ciba xapexando un xíncipe i xu, tuto xonxo has a mi xaxa a por xi nano. Xo vingo a xu xasxillo i xas titas, xuxas di caca xan xinando a xi. Xa no po xer! Xu e gigigili de remate! Xo, Yen-shen xuro pa mi xoxo ki ti xinaré a xostis ha qui xu revinti tu cari xíncipe tontolava !
            Tots els presents es queden atònits de sentir aquella petita criatura dir totes aquelles paraules inintel·ligibles d’aquella manera tan ferma. Semblava enfadada de veritat. Finalment el príncep pren la conversa i diu mig esporuguit:
―Ejem. Reinetes meves. Podríem prendre una copa de vi mentre ens relaxem i parlem com persones civilitzades? Sebastià, fes el favor de baixar a la bodega i pujar-nos el nostre millor vi, un bon reserva. Aquestes precioses dames es mereixen el millor, les més belles del meu regne. Petita Yen-shen, no et sulfuris dona, no he entès un esborrany del que m’has dit, sembles molt enfadada, trobarem una solució, segur. Ets tan bonica i petita. Va, au dona no t’enfadis amb aquest príncep teu. I vosaltres, precioses meves, Blanca, la meva Blancaneu, la més bonica, amb aquests llavis tan molsuts i vermells, ets tan divina! I tu, la meva pèl-roja  preferida. Englantina, bonica, princesa meva, bella, amb aquest caràcter tan fort, tan decidida. Ets molt bonica, una mica dormilega, això sí, la millor amant del meu regne. Totes juntes encara feu més goig, mireu-vos, quines belleses.
            Arriba en Sebastià amb les copes i el vi, el serveix i se’n va. Les tres pretendentes  es miren, semblen ja més relaxades, les seves mirades ja no són d’odi, es somriuen. Prenen el vi i fan un brindis amb el seu estimat príncep. L’ambient ja no està tan carregat de gelosia i comença a sorgir  una mena de complicitat  sospitosament malèvola. El príncep se les mira a les tres i les admira, és el seu somni, tres dones juntes al seu castell  admirant-lo. Somriu.
            ―Sebastià, porta una altra ampolla! ―crida emocionat. ―I posa una mica de música, això sembla un funeral. Vinga princeses! No us ve de gust ballar?
El majordom, empès per la seva obediència, serveix una altra ampolla del millor vi, sabent de sobres que el seu petit príncep agafarà una bona turca. Va cap el reproductor de música  amb el cerimonial de la parsimònia i posa una cançó. Comença a sonar: “Girl you’ll be a woman soon”. L’ambient, cada cop està més caldejat i les tres princeses es comencen a animar. El príncep,  esverat,  s’aixeca i besa les tres mans amb  molta delicadesa. Elles li riuen i li segueixen la corrent. Li fan piruetes i una a una el besen, el sedueixen fins a portar-lo a la seva habitació. El despullen i l’estiren al seu gran llit, un llit digne de príncep, amb un capçal daurat, fent unes floritures com si fos de ferro forjat. Amb llençols de setí perfectament planxats, blancs, impol·luts. La petita Yen-shen se’l mira, somriu, es mira les altres dues princeses i com una petita serp fugissera,  estira el cinturó de seda  del seu quimono i li lliga els canells al capçal.
            ―Ei, petita, no et sabia tan ferotge i verinosa!
            ―Kora xíncipe, xo no ti xinaré.
            ―Reineta, no t’entenc, però m’encanta això que m’estàs fent!
            ―Ah, sí? ―pregunta l’Englantina, fent-se l’ofesa.  ―Jo també en sé de ser dolenta com la teva petita Yen-shen ―diu amb un cert desaire.
L’Englantina es posa damunt d’ell  i el va besant poc a poc, recorre tot  el seu cos fins arribar al  turmell,   l’estira amb força i li lliga amb el cinturó del seu batí. Es mira la Blanca i li pica l’ullet. La Blancaneu  s’afegeix a la festa i es treu la diadema, l’estira fort, com si d’una corda es tractés i li lliga l’altre turmell.
El príncep, endut per l’embriaguesa, no se n’adona que està lligat de cap a peus, nu i desvalgut. Elles es posen de peu, se’l miren i riuen. Ell es posa seriós.
            ―Va noies, això ja no fa gràcia. De debò, princeses meves, reinetes, deixeu-me anar les mans. Em fan mal  els canells ―suplica.
            Elles riuen. La petita Yen-shen mira el rellotge com si fos un ritual. Són gairebé les dotze de la nit, ha de marxar, sinó les seves germanastres li faran la vida impossible. La Blanca també té tard, la cangur que té a casa es fa pagar a preu d’or. L’Englantina, sense presses, es vesteix amb la seva roba i deixa el batí a sobre la cara del príncep, li diu mentre ell lluita per separar la cara de la roba.
            ―Príncep del meu cor, aquí et quedes. Jo marxo ―diu l’Englantina.
            ―Jo també me’n vaig, els nens m’esperen. Així et converteixis en granota per sempre més ―sentència Blanca.
            ―Bufo bufo―diu rient la petita Yen-shen.
            Les tres princeses, altives i amb un somriure a la cara, giren cua i el deixen allà estabornit i humiliat. Ell va cridant-les una a una sense cap mena de resposta.
―Yen-shen, petita meva ―suplica. ―Blanca, Blancaneu, bonica, no marxis, vine! —li demana ploriquejant. ―Englantina, preciosa, la més bella, no em deixis aquí lligat, va reineta...
Quan baixaven les escales, triomfadores, encara se sentia alguna súplica, algun crit desesperat. Arribant al menjador, l’Englantina va a l’aparell de música i posa una última cançó, s’encén un cigarret, somriu. Mentrestant, com una sorna, va sonant: ”bang bang, my baby shot me down”. Els precs de súplica del príncep queden apagats sota la dolça veu de la Nancy Sinatra.
A fora, al jardí, en Sebastià es queda plantat amb la regadora a les mans admirant aquelles tres belleses. Una a una s’apropen a ell i li besen la galta, l’Englantina li diu a cau d’orella:
―Deixi dormir a sa Majestat, ha quedat ben cansat aquesta nit, ha demanat que no el molestin. Bona nit Sebas. ―Li fa l’ullet.

                                                         
Fi