BUFO BUFO: un dels tretze relats finalistes del 3er concurs de relats Platypus.

                                                      BUFO BUFO

El príncep Felip Florian “l’Encantador”, decideix sortir a sopar a un restaurant nou del seu tan estimat regne. Si per una cosa destaca el príncep dins del seu territori és per la seva voracitat, devora amb desfici i no només el menjar, és un home insaciable amb les seves concubines i amants. És l’amo i ell ho sap, és un bagasser i un malparit.  Això sí, és molt atractiu, té un cos de gimnàs i té totes les dones del seu regne boges per ell. Totes s’hi volen casar.

Tot sopant, veu de reüll una jove, una noia preciosa, d’ulls orientals, mans menudes i un cos extremadament delicat i fràgil. Duu un pal de fregar a les mans. El que més li  crida l’atenció  són aquells peus  menuts, com els d’una princesa xinesa. Ell se la mira amb deliri, donaria el què fos per conèixer-la i endur-se-la al llit. Com és que ell, el príncep, no coneixia tan delicada donzella? La mestressa del restaurant el treu dels seus pensaments picarescs. Se li apropa. El seu aspecte és fastigós, fa pudor i té la boca de tauró, amb residus de fa dies.

―Què prendrà la vostra reialesa? ―diu amb un somriure putrefacte que mata.

―Doncs he perdut la gana senyoreta, només vull saber com es diu aquella preciositat.

―Ah! La meva germana bessona, vol dir? És bonica, eh? ―diu amb una riallada.

―Impossible que sigueu germanes bessones! Aquella criatura tan perfecte no pot ser...

―La meva germanastra, vol dir? li agrada? La pobra Yen-Shen? Aquest era el seu nom allà a la Xina, fa uns quants anys la vam adoptar perquè netegés el restaurant i no ha après res de res. Aquí li diem Ventafocs, vostè mateix, li pot dir com vulgui. No entenc com li pot agradar, si sembla un ocellet sense plomes i només serveix per fer anar el motxo i l’escombra. A més a més no sap parlar, ni els xinesos que tinc aquí treballant  l’entenen, aquesta fleuma no val per res. Jo, si vol,  li faig arribar com  un encàrrec al seu castell,  i vostè ja sabrà què fer-ne d’ella, a veure si així s’espavila, i si paga bé s’hi pot fins i tot casar. Això sí, avui si més no, a les dotze en punt ha de venir a netejar, o sigui que ja pot anar per feina.

El príncep surt esperitat  del restaurant, sense sopar i mort de gana. Així que va  cap al seu castell per fer-se una bona fartanera. Mentre sopa se sent neguitós, el seu membre irremeiablement també té gana. Obre el seu telèfon mòbil per mirar la llista de donzelles que té com a promeses mentre espera impacient a la fràgil Yen-Shen. Està repassant la llista: A/ Anastàcia: ui, aquesta l’última vegada que vam quedar em va vomitar a sobre>>, pensa el príncep. Ariel: <<ui, avui no em ve de gust cua de peix, l’última vegada que ens vam veure a la platja em va regalar un penjoll de petxina ben ridícul, l’he llençat i encara s’ofendrà>>. Ana d’Anglaterra: <<buffff, quina bleda assolellada, i a més a més és de la família Andersen. No,no>>. Segueix mirant l’agenda. A veure: la B/ Blanca! Aquesta m’enamora, amb els seus llavis rosats i aquella pell tan blanca. Estarà ocupada amb els seus set fills, però és encantadora. Sí, li escric un watssaps a veure si puc quedar ara mateix amb ella:

―Estimada Blanca, estimada Blancaneu, reina del meu regne, princesa de la meva ànima. Estic desolat sense tu, t’enyoro dolça meva. Vine. <3

―Estimat meu, príncep del meu cor. En tinc per una estona, espero que arribi la cangur, quan arribi agafo la moto i vinc en un tancar i obrir d’ulls a besar-te.

Mentre s’espera es desespera i surt que li toqui l’aire a la cara. Aprofita per fumar-se un cigarret i s’asseu al pedrís de davant del seu castell , a veure si així es relaxa. Ara ja va fart de panxa, però encara no està saciat de sexe. Mentre està contemplant el paisatge, sent el grinyol d’una bicicleta. És  l’Englantina, la més bella; de cabells roigs i llargs, cargolats i rebels, de cara pigada i molt riallera. Se la queda mirant i alça la mà saludant.

―Englantina! ―la saluda majestuosament.

―Príncep! No m’havies de trucar? Fa dies que espero i he decidit apropar-me al teu castell. No m’has enviat ni un missatge, ni cap watssaps, res de res! Em tens abandonada ―somica l’Englantina.

En Felip  ja no recordava que havien quedat. Se la queda mirant, li fa un somriure seductor i li diu:

―Estimada meva, reina del meu regne, princesa de la meva ànima. Sí que t’he trucat, a casa, al teu palau. Però la teva madrastra m’ha dit que estaves dormint, que et deixés descansar .L’altre dia també et vaig trucar, el teu pare s’hi va posar i em va dir clarament:

<<Estimat príncep, la meva filla Englantina dorm, i en té per estona, faci el favor de no molestar-la. Perdoni la meva protecció cap a la meva filla, Majestat, però és una donzella molt delicada>> I és clar  reineta, no he gosat de tornar-te a trucar a casa. Quan et truco al mòbil em surt el teu contestador “la princesa Englantina està dormint, no molesteu”. I no em contestes els watssaps.

―Ai príncep meu, estimat. Potser sí que dormo molt, últimament tinc molta son  ―ploriqueja l’Englantina mentre se li apropa per fer-li un petó.

Es besen apassionadament i s’abracen, el príncep l’alça en braços i la fa voleiar, riuen i es petonegen. El príncep la porta a coll fins la seva habitació. L’estira amb molta cura al llit i es comença a descordar els pantalons quan se sent una botzina de moto, i s’escolta:

―Holaaaa! Hola príncep del meu coooor! Sóc jo, on ets?  Obre’m la porta, sóc la Blanca ―crida a tot pulmó.

Els dos amants que anaven per feina es queden glaçats i es miren.  El príncep no sap què dir, finalment li surt alguna paraula:

―Englantina reina, espera un moment aquí dolça meva, vaig a mirar qui és.

―Ja saps qui és, no dissimulis, és la ridícula Blanca, no et facis l’orni.

―Englan... reina. De debò que jo només t’estimo a tu, ets la més bella, deixa’m baixar i la faig fora de seguida.

―Tu mateix! ―sentència ella.

Ding, dong. Se sent el timbre. El príncep es col·loca els pantalons com pot, va fent tentines i corrents a veure si soluciona aquest enrenou que es veu a venir. Baixa les escales de palau i veu com el seu servent, en Sebastià, ja li ha obert la porta. La Blanca entra d’una revolada, va tant esverada que gairebé fa caure al pobre Sebastià. Ella quan veu al seu estimat príncep obre els braços oferint-se i li diu:

―Estimat meu! Com t’enyorava! Va anem, pugem a la teva estança, fes-me teva! No tinc gaire temps, he quedat amb la cangur allà les dotze ―diu aferrissadament.

―Blanca, bonica, és que ara, no puc.

―Com que no pots? No m’acabes d’enviar un wats demanant-me? He deixat els set nens dormint, amb la cangur. He volat amb la moto per estar amb tu.

―Sí, però, és que se m’ha girat feina, el meu pare, aquí al palau ―s’excusa ell.

En aquell precís moment sona el timbre de palau. En Sebastià surt a obrir i quan obre la porta veu a la pobre Yen-shen. Allà palplantada, amb quimono, amb aquells peuets tan delicats, amb aquells ulls tan orientals. El príncep es queda bocabadat admirant la seva delicada bellesa, la Blanca reacciona i li diu tot tancant-li la boca i fotent-li un clatellot.

―Vols reaccionar babau? Qui és aquest ocellot? Que ens porta menjar xinès per sopar? ―diu la Blanca un tant desconcertada.

Mentrestant, a l’habitació, l’englantina ja no pot més amb la seva impaciència. Es posa el batí del príncep, se’l lliga fort a la cintura i baixa a veure què passa.

―Què hi fan aquestes males pècores aquí? —pregunta gelosament l’Englantina.

―Això tu! ―etziba la Blanca. ―Què hi fas aquí? Portes camisa de dormir? És que ara dorms aquí? Doncs  sàpigues, que mentre tu dorms, el “teu” príncep em demana a mi, no a tu  ―diu mofant-se la Blanca.

            L’ambient es pot tallar, les mirades es creuen, mirades d’odi entre les dues donzelles. El príncep que no sap on mirar, somriu nerviós. Aquesta situació incòmode el trasbalsa i no sap què dir ni què fer. Mira a la petita Yen-shen, que encara està palplantada a la porta com un estaquirot. En Sebastià, mig marejat de tanta dona, no sap què fer-ne del protocol. Decideix no fer res, observa i aguanta la porta estoicament que encara és oberta de bat a bat.

 La Yen-shen  fa una passa i travessa el llindar de la porta,  es mira a tothom d’un en un amb molta parsimònia i diu:

―Xa mi xaxa tu ien a por xi, kora ki xo gami xu nes  xorras ka xinarte? Pexo ja! Xo ti poto xes tiutas  ki sus xus a voier! Pino xoxo! Tuto xíncipe! Ki xu mas pimedo? Xu xas gigigilli? Xo mi xaxado xexa ciba xapexando un xíncipe i xu, tuto xonxo has a mi xaxa a por xi nano. Xo vingo a xu xasxillo i xas titas, xuxas di caca xan xinando a xi. Xa no po xer! Xu e gigigili de remate! Xo, Yen-shen xuro pa mi xoxo ki ti xinaré a xostis ha qui xu revinti tu cari xíncipe tontolava !

            Tots els presents es queden atònits de sentir aquella petita criatura dir totes aquelles paraules inintel·ligibles d’aquella manera tan ferma. Semblava enfadada de veritat. Finalment el príncep pren la conversa i diu mig esporuguit:

―Ejem. Reinetes meves. Podríem prendre una copa de vi mentre ens relaxem i parlem com persones civilitzades? Sebastià, fes el favor de baixar a la bodega i pujar-nos el nostre millor vi, un bon reserva. Aquestes precioses dames es mereixen el millor, les més belles del meu regne. Petita Yen-shen, no et sulfuris dona, no he entès un esborrany del que m’has dit, sembles molt enfadada, trobarem una solució, segur. Ets tan bonica i petita. Va, au dona no t’enfadis amb aquest príncep teu. I vosaltres, precioses meves, Blanca, la meva Blancaneu, la més bonica, amb aquests llavis tan molsuts i vermells, ets tan divina! I tu, la meva pèl-roja  preferida. Englantina, bonica, princesa meva, bella, amb aquest caràcter tan fort, tan decidida. Ets molt bonica, una mica dormilega, això sí, la millor amant del meu regne. Totes juntes encara feu més goig, mireu-vos, quines belleses.

            Arriba en Sebastià amb les copes i el vi, el serveix i se’n va. Les tres pretendentes  es miren, semblen ja més relaxades, les seves mirades ja no són d’odi, es somriuen. Prenen el vi i fan un brindis amb el seu estimat príncep. L’ambient ja no està tan carregat de gelosia i comença a sorgir  una mena de complicitat  sospitosament malèvola. El príncep se les mira a les tres i les admira, és el seu somni, tres dones juntes al seu castell  admirant-lo. Somriu.

            ―Sebastià, porta una altra ampolla! ―crida emocionat. ―I posa una mica de música, això sembla un funeral. Vinga princeses! No us ve de gust ballar?

El majordom, empès per la seva obediència, serveix una altra ampolla del millor vi, sabent de sobres que el seu petit príncep agafarà una bona turca. Va cap el reproductor de música  amb el cerimonial de la parsimònia i posa una cançó. Comença a sonar: “Girl you’ll be a woman soon”. L’ambient, cada cop està més caldejat i les tres princeses es comencen a animar. El príncep,  esverat,  s’aixeca i besa les tres mans amb  molta delicadesa. Elles li riuen i li segueixen la corrent. Li fan piruetes i una a una el besen, el sedueixen fins a portar-lo a la seva habitació. El despullen i l’estiren al seu gran llit, un llit digne de príncep, amb un capçal daurat, fent unes floritures com si fos de ferro forjat. Amb llençols de setí perfectament planxats, blancs, impol·luts. La petita Yen-shen se’l mira, somriu, es mira les altres dues princeses i com una petita serp fugissera,  estira el cinturó de seda  del seu quimono i li lliga els canells al capçal.

            ―Ei, petita, no et sabia tan ferotge i verinosa!

            ―Kora xíncipe, xo no ti xinaré.

            ―Reineta, no t’entenc, però m’encanta això que m’estàs fent!

            ―Ah, sí? ―pregunta l’Englantina, fent-se l’ofesa.  ―Jo també en sé de ser dolenta com la teva petita Yen-shen ―diu amb un cert desaire.

L’Englantina es posa damunt d’ell  i el va besant poc a poc, recorre tot  el seu cos fins arribar al  turmell,   l’estira amb força i li lliga amb el cinturó del seu batí. Es mira la Blanca i li pica l’ullet. La Blancaneu  s’afegeix a la festa i es treu la diadema, l’estira fort, com si d’una corda es tractés i li lliga l’altre turmell.

El príncep, endut per l’embriaguesa, no se n’adona que està lligat de cap a peus, nu i desvalgut. Elles es posen de peu, se’l miren i riuen. Ell es posa seriós.

            ―Va noies, això ja no fa gràcia. De debò, princeses meves, reinetes, deixeu-me anar les mans. Em fan mal  els canells ―suplica.

            Elles riuen. La petita Yen-shen mira el rellotge com si fos un ritual. Són gairebé les dotze de la nit, ha de marxar, sinó les seves germanastres li faran la vida impossible. La Blanca també té tard, la cangur que té a casa es fa pagar a preu d’or. L’Englantina, sense presses, es vesteix amb la seva roba i deixa el batí a sobre la cara del príncep, li diu mentre ell lluita per separar la cara de la roba.

            ―Príncep del meu cor, aquí et quedes. Jo marxo ―diu l’Englantina.

            ―Jo també me’n vaig, els nens m’esperen. Així et converteixis en granota per sempre més ―sentència Blanca.

            ―Bufo bufo―diu rient la petita Yen-shen.

            Les tres princeses, altives i amb un somriure a la cara, giren cua i el deixen allà estabornit i humiliat. Ell va cridant-les una a una sense cap mena de resposta.

―Yen-shen, petita meva ―suplica. ―Blanca, Blancaneu, bonica, no marxis, vine! —li demana ploriquejant. ―Englantina, preciosa, la més bella, no em deixis aquí lligat, va reineta...

Quan baixaven les escales, triomfadores, encara se sentia alguna súplica, algun crit desesperat. Arribant al menjador, l’Englantina va a l’aparell de música i posa una última cançó, s’encén un cigarret, somriu. Mentrestant, com una sorna, va sonant: ”bang bang, my baby shot me down”. Els precs de súplica del príncep queden apagats sota la dolça veu de la Nancy Sinatra.

A fora, al jardí, en Sebastià es queda plantat amb la regadora a les mans admirant aquelles tres belleses. Una a una s’apropen a ell i li besen la galta, l’Englantina li diu a cau d’orella:

―Deixi dormir a sa Majestat, ha quedat ben cansat aquesta nit, ha demanat que no el molestin. Bona nit Sebas. ―Li fa l’ullet.

                                                         

Fi